Servidora tampoc és periodista. Qualsevol cosa que s’explica des d’un mitjà, però sobretot si aquest mitjà és públic, ha d’estar com a mínim basada en fets reals. Explicar coses “sense vocació periodística” es pot convertir de seguida en explicar mentides. Escrit i entès això, podem adreçar l’enèsima polèmica que ens ocupa. És una polèmica que té un xic de tot: Ter Stegen, infidelitats que no han existit, el Col·legi de Periodistes, Juliana Canet. Comencem per aquesta darrera, perquè treure’ns-ho de sobre ens permetrà arribar al fons de la cosa: en aquest país, qualsevol embolic que impliqui la jove de Cardedeu passa automàticament a ser un embolic sobre la jove de Cardedeu. Tant se val quin sigui l’objecte de debat, perquè en qualsevol debat ella sempre acaba per ser un objecte a batre. És un fenomen multifactorial —ressentiments, una tendència malaltissa de país de trinxar qui aixeca el cap, un intrusisme laboral reeixit, un polsim de misogínia— que impedeix tractar seriosament qualsevol qüestió de fons perquè el debat passa a ser ràpidament una onada de bilis. Per poder tocar el tema sense centrifugar-lo en personalismes, doncs, podem deixar la jove de Cardedeu a Cardedeu.
El comunicat de Ter Stegen i la disculpa del Que no surti d’aquí ha reobert per enèsima vegada la qüestió sobre l’entreteniment en català. Perquè es fa des dels mitjans públics, perquè són els diners de tots, perquè és una cosa per veure-les passar més que per posar-se a pensar. Segons l’últim EGM del 2024, el Que no surti d’aquí té 81.000 usuaris diaris. La majoria, gent jove. En català. No és cap beneiteria. Em sembla que una part de la crítica que ha carregat la polèmica amb Ter Stegen ha estat, precisament, perquè és un contingut consumit per gent jove amb què els majors de trenta-cinc anys —per dir alguna cosa— no tenen cap contacte, i per tant els sembla que tot plegat surt d’enlloc. Que no fa cap sentit, que estem pagant una gent que es dedica a mentir que no li interessa a ningú.
Tots els qui cada dia fan de periodistes saben que és un món travessat per interessos polítics i econòmics
A tot això s’hi suma que el programa s’ha convertit en el boc expiatori perfecte per a tots aquells qui demanen “més nivell” cultural als mitjans públics. Que el nivell és baix en general, sense haver d’especificar —perquè és una cosa més de pell que de concrecions—, diria que és una sensació prou generalitzada. Demanar “més nivell” a un programa del cor, però, no fa cap mena de sentit. Potser el nivell cal demanar-lo als qui decideixen quin segment ha d’ocupar tot allò que té a veure amb la cultura a les graelles de la ràdio i la televisió i de quina manera ha de ser tractat. O tot allò que té a veure amb política, fins i tot. O amb el món. Aquest dissabte Susanna Griso es feia la víctima mentre Ricard Ustrell la bressolava. Si hi ha una deixadesa general, si la derrota política ha adobat un sistema mediàtic que premia encara més la mediocritat en tots els àmbits —i jo diria que la majoria dels catalans que consumim ràdio i televisió en català tenim aquesta noció—, quin sentit té fer-li pagar els plats trencats al programa del cor de torn?
Potser per això el comunicat del Col·legi de Periodistes es fa tan absurd. No perquè mentir des de la ràdio pública no sigui condemnable, no perquè no hi hagi mala praxi, que hi és; ans perquè de fets condemnables i de mala praxi en el món del periodisme n’hi ha a grapats. Perquè Saül Gordillo encara escriu a El Punt Avui malgrat la condemna judicial i el comunicat de les treballadores de la redacció, perquè durant el “procés” la mala praxi va ser l’única tònica del periodisme espanyol, perquè encara hi ha professors de Sant Andreu de la Barca amb seqüeles psicològiques per una mala praxi a què la mala praxi del Que no surti d’aquí no arribava ni a la sola de la sabata. Però amb segons qui i per segons què sempre és més fàcil d’atrevir-s’hi frontalment, perquè les conseqüències són un preu a pagar baix o inexistent. Tots els qui treballem als mitjans, tots els qui de tant en tant trepitgem alguna redacció, tots els qui cada dia fan de periodistes saben que és un món travessat per interessos polítics i econòmics i que aquesta brutor —que acaba sent brutor moral— l’acaba pagant gent que només vol fer bé la seva feina. En aquest context, el comunicat del Col·legi de Periodistes encara es fa més absurd: no per haver-lo emès, sinó per tots els comunicats que s’haurien d’haver emès i que mai no van fer el cop de cap de publicar. Avui el país està tan desgastat en tantíssims fronts que aixeques una pedra —desinformació en un programa del cor— i surt tot un formiguer de decadència. I culpar un programa del cor de la decadència —quan com a molt en podria ser un símptoma— fa de pusil·lànime.