Penso que ha arribat l'hora del teu cant a Vicent. Hauries de confessar que temies el moment, però en realitat no vols dir-ho. Ara passa un autobús impulsat per biometà Urgell amunt, hi ha també un ciclista de Glovo que pedaleja el dinar d'algú mandrós carrer París enllà i hi ha una amable, una trista i una petita pàtria recitada per Ovidi Montllor als auriculars del mòbil. No vols escriure, però no pots parar d'escriure. De fet, fa ben bé vint anys que vas escrivint aquest cant dintre teu. Sense solemnitat, potser, però també sense pausa, ja que hi ha versos que són com un record d'infantesa i et tornen sovint a la punta de la llengua, gairebé sense voler, com una llàgrima o un badall, igual com torna l'olor de la cuina de l'àvia quan es té gana. Baudelaire deia que el poeta s'ha d'allunyar de la 'intoxicació del cor' que provoquen els records personals, però tu no vols distanciar-te'n perquè no ets poeta, per començar, i també perquè aquesta setmana has llegit La veu d'un poble (Sembra Llibres, 2024), la magnífica biografia del poeta Vicent Andrés Estellés escrita per Pau Alabajos, i de mica en mica, a cada pàgina, has vist com el cant de Vicent creixia.

Lentament, tu també el miraves créixer com un crepuscle i recordaves per què va ser amb ell que vas aprendre que sense les intoxicacions del cor no podia existir la literatura. T'havien parlat a l'escola dels escriptors programàtics, de les rimes i les estructures, dels poetes que quan es disposen a escriure "calculen les distàncies des del cap al paper./ Discretament assagen poc després el posat./ Darrerament escriuen, i escriuen coses pulcres,/ potser renaixentistes, perfectament inútils, sense les quals els hòmens treballen, amen, moren". T'havien parlat de tot això, però un dia va aparèixer un grup que es deia Obrint Pas i en una cançó va deixar-hi caure un vers d'un tal Estellés, i després en va aparèixer un altre que es deia La Gossa Sorda i en una altra cançó va deixar caure directament el nom del poeta, i més o menys en el mateix moment va aparèixer el nou disc del teu grup preferit, Inadaptats, que es titulava Homenatge a Ovidi i tenia cançons d'un tal Ovidi Montllor, un cantautor que no coneixies i de qui vas començar a esbrinar-ne coses fins a acabar topant amb una cançó que no era cantada, sinó recitada, i que es deia Els amants i parlava de rodolar per terra entre abraços i besos. Tenies setze anys i tu també ignoraves el Petrarca, les Estances de Riba o les Rimas de Bécquer, i també somiaves un amor brusc i salvatge.

Tot ho recordes ara mentre una senyora estén la roba a un balcó del carrer Villarroel i aquest cant va creixent dins teu, però no saps si escriure'l. Per què fer-ho? "No sé ben bé per què conte ací tot açò", va escriure Estellés sense voler escriure, sense calcular distàncies amb el paper, sense tenir vergonya de deixar inscrit en el poema el seu sentit de la realitat i fins i tot de l'autoconsciència d'escriure. També hi ha el conserge que escombra la vorera davant la finca que vigila, hi ha la infermera que fuma a l'entrada d'urgències del Sagrat Cor, esperant la trucada d'algú que s'està morint, o potser d'algú que està a punt de néixer, i hi ha el jubilat que fa el cafè amb llet llegint les protestes dels pagesos al diari que demà servirà per assecar el terra fregat, i la noia que espera un entrepà de truita mentre mira TikTok, i el cambrer que pren nota a dos turistes que seuen amb el sol de cara llegint la Lonely Planet -oh vella, oh trista Europa!- sense saber que tu els mires i penses que aquest xamfrà de l'Eixample en la seva totalitat també pot formar part del teu cant, ja que tota poesia és posicional i un bar de menús pot representar la mateixa posició d'algú dins l'univers. També un simple pimentó torrat enramat d'oli cru, tallat en tires, mes no massa torrat, que el desgracia.

Si havies arribat a Els amants per via de l'Ovidi, vas arribar al poema del pimentó gràcies a Feliu Ventura, un altre cantautor, que va recitar-lo en un concert al Forat del pany de Vilafranca del Penedès l'any 2006 i en l'últim vers, aquell que diu allò de "me'l mire en l'aire,/ de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme,/ cloc els ulls i me'l fot", vas adonar-te que també es podien escriure poemes sobre pebrots escalivats, i que això tampoc no t'ho havien ensenyat a l'escola, i des d'aquell dia ja mai més no t'has tornat a mirar igual els pebrots, ni la fruita confitada, ni el vi rosat, ni la botifarra d'ou, ni el cafè, ni cap dels aliments que eucarísticament, o més ben dit poèticament, ja fa un temps que goses glossar en aquest mateix diari digital on potser escriuràs aquest cant. Masses coses en tu van néixer després de l'aparició d'Estellés a la teva vida fa vint anys, potser, i no et fa vergonya adonar-te'n i dir-ho, i fins i tot cantar-ho. Amb ell vas descobrir una altra manera de fer poesia, de dir les coses, d'incloure la quotidianitat dins els versos, d'engrandir la consciència social del jo poètic, de l'ús de la ironia, de la superació de la dicotomia entre culte i popular, de l'alternança de veus entre el jo poètic i el tu poètic, de la urbanitat com a condemna i la ruralitat com a arcàdia, i fins i tot de l'amor a Itàlia com a leimotiv vital.

Si l'any 1950 el grandíssim Joan Brossa va personificar un llibre escrit per ell titulant-lo Em va fer Joan Brossa, potser ja és hora que tu també personifiquis l'escriptor que avui dius ser i confessis. Digues: sí, em va fer Vicent Andrés Estellés i des de fa molts anys la seva estètica està soterrada en tot el que faig, tot el que dic i tot el que sento, com el solatge d'aquells vins amb vint anys de criança. T'has criat amb ell, per això el primer lloc on sempre vols anar de vacances és Itàlia, però el segon és dins el Coral romput, el millor poema llarg del segle XX escrit en la nostra llengua, una polifonia feta de versos alexandrins. Voldries quedar-te a viure dintre d'ell. T'agrada escoltar-lo els dies de pluja, al matí, al sofà de casa, si pot ser en diumenge, mentre prepares el cafè i l'Haidé encara dorm. El poema et recorda a quan desitjaves un amor educat i en marxa el tocadiscos, però eres jove i no comprenies l'amor com un costum pacífic, de compliment i teles. Eres molt jove. sí, quan vas escoltar per primer cop aquell disc, amb la guitarra del Toti Soler brodant cada arpegi com si fos el mateix Déu qui l'estigués tocant. Recordes que el vas descobrir un dia de la Mercè i havies acabat d'imprimir el primer esborrany del teu Treball de Recerca: "Ovidi Montllor, referent transversal entre la cançó d'autor i el punk a Catalunya". L'endemà l'havies d'entregar. Feia poc que havien acabat les vacances i les empalmades de festa major, però encara tenies aquella noia que ara ja és mare a la punta dels llavis, com un record tatuat.

Vas obrir el Messenger, vas veure que ella estava en línia i vas estar cinc minuts sense atrevir-te a dir res, igual com ara no t'atreveixes a escriure aquest cant a Vicent i a argumentar que la poesia d'Estellés és d'una radical modernitat, tal com et va explicar Pere Ballart a l'assignatura de Teoria de la poesia que et va rebentar el cap, com aquells amors que fan saltar els ploms, quan vas començar a estudiar a la UAB. Però ara no érem a la universitat, sinó uns quants mesos abans, l'any anterior, quan amb el Messenger obert vas posar-te en estat 'Absent' i vas prémer play al Coral romput, aquell disc que t'havies descarregat de l'eMule feia mig any i que, sense saber-ho, t'acompanyaria ja per tota la vida. Vas connectar els altaveus i, aprofitant que tons pares no eren a casa i podies posar la música a tot volum, et vas posar a escoltar allò mentre planxaves la roba neta. Una hora sense xat, sense mòbil i sense ràdio, només amb les samarretes, la planxa, la veu de l'Ovidi i tu. I aquell primer vespre de tardor, és clar, mig color de cendrer mig color de polseguera. Recordes que vas pensar moltes coses, durant aquella estona, tantes que fins i tot vas tenir ganes d'anar corrents fins a l'ordinador, posar pausa al reproductor del Winamp, obrir el Messenger i escriure a aquella noia a qui no sabies si escriure. 

Escriure-li el que fos, com per exemple que tardor ve etimològicament de tardança, que otoño ve de recompensa o que Mercè ve d'agraïment. Volies escriure-li que t'havies imaginat una escena de vosaltres dos, una escena de tots dos en la qual tu li deies que estaves trist, que el cel no acompanyava, que tenies pors i que et preocupava pensar que a disset anys acabats de fer connectaves més amb les cançons de desamor que no pas les d'amor foll. Potser per això t'agradava un poema que, en realitat, parla de la mort i el dolor per un món imperfecte. I també volies dir-li, a més, que en aquell dia començava la tardor, l'inici de la petita mort. El cert, tanmateix, és que no vas arribar a escriure-li mai res d'això, perquè ja aleshores volies viure més que escriure, tot i que no sempre ho aconsegueixes fer, com tampoc ho aconseguia l'Estellés, i llavors, de cop, aquell vespre, vas acabar de planxar, l'Ovidi va deixar de recitar i ella va esdevenir, tota ella, més una musa que una persona, més una idea d'amant que una amant, més el subjecte el·líptic d'una cançó que vas estar cantant una pila d'anys que no pas una noia. Però això no és ben bé el cant que volies escriure avui, per tant, més val deixar-ho estar. No et posis solemne i deixa l'èmfasi, que ja has acabat el passeig cap a la feina i l'ascensor està a punt d'arribar, i ara estàs bé aquí, amb els teus, amb els pobres que treballen i esperen. Més endavant, algun dia, qui sap, escriuràs el teu cant a Vicent Andrés Estellés.