L’ascens de l’extrema dreta a diversos països europeus ha estat generalment a costa dels partits de l’establishment que no han sabut o no han volgut respondre a les expressions d’insatisfacció, quan no d’angoixa, de la ciutadania. Davant l’immobilisme dels de sempre, cada cop són més els ciutadans que voten partits fingidament antisistema, bé perquè no troben un altra manera de fer sentir la seva protesta o, com solen fer els desesperats, ho fien tot a les receptes miraculoses dels pitjors venedors de fum.

Tanmateix, els partits derrotats de l’establishment, en nom de la democràcia, fan immediatament una crida als partits minoritaris, generalment situats a la seva esquerra o en el cas d’Espanya els que representen minories nacionals, als quals han combatut sistemàticament, a establir això que en diuen un cordó sanitari, que impedeixi l’accés de l’extrema dreta al Poder. Barrar el pas a l’extrema dreta perquè l’establishment mantingui el seu statu quo. El que no està quedant gaire clar és que el cordó sanitari funcioni políticament, faciliti els canvis que la ciutadania reclama i no acabi resultant un desgavell o una presa de pèl.

A la regió alemanya de Turíngia ha guanyat les eleccions el partit Alternativa per Alemanya (AfD), liderat per Björn Höcke, l’home que ha recaptat el suport popular a força de recuperar eslògans de l’època nazi. I, fa pocs mesos, a França, el partit de Marine Le Pen va guanyar primer les europees i a continuació la primera volta de les legislatives.

El que s’anomena cordó sanitari, més enllà de contribuir a la continuïtat de l’establishment al poder, impulsant polítiques que agradin a l’extrema dreta, s’està revelant com la millor estratègia per homologar-la i preparar-li el terreny

A Turíngia han sofert derrotes històriques els tres partits que governen a Berlín, socialdemòcrates, verds i liberals, una coalició que ,malgrat el signe ideològic dels seus components, ha aplicat polítiques absolutament contràries a l’ideari que diuen defensar: augment de la despesa militar i rearmament, bel·licisme en el cas d’Ucraïna i suport gairebé incondicional a Netanyahu, austeritat en la despesa social i retallades en el Fons per a la Protecció del Clima... Així i tot, com l’AfD no ha aconseguit majoria absoluta, han estat immediates les crides a establir el cordó sanitari perquè no governi Björn Höcke.

Primer a les europees i a continuació a la primera volta de les legislatives franceses, la derrota en primera volta va ser per al partit del president Macron, després d’impulsar iniciatives conservadores en la reforma de les pensions, del mercat del treball i del subsidi d’atur i respondre a les protestes amb una inaudita repressió. Immediatament, va fer una crida a sumar forces per evitar el triomf de l’extrema dreta a la segona volta.

A Turíngia, per evitar un govern liderat pels ultres és imprescindible que es posin d’acord els democristians de la CDU, els socialdemòcrates, el partit radical d’esquerres de Sahra Wagenknecht, que és anti-OTAN, prorús i batalla contra la immigració igual que l’AfD, i, finalment, Die Linke, hereu del Partit Comunista de l’extinta RDA. D’entrada el primer obstacle és que la CDU es va autoprohibir en el congrés de 2017 qualsevol pacte amb els comunistes de la RDA. Amb aquestes premisses, el programa de Govern és un puzle impossible que difícilment farà ningú content, tret de l’AfD, convertida en única alternativa per treure profit del desastre.

La qüestió en les democràcies occidentals és quina alternativa hi ha entre el rebuig als que hi són, als de sempre,  i la por als que venen. No se’n’hi veu cap

A França, després que el Nou Front Popular, va mobilitzar les esquerres per impedir el triomf de l’extrema dreta, el president Macron no només s’ha negat sistemàticament a nomenar un primer ministre de la força política guanyadora, sinó que n’ha triat un cap de l’Executiu tan inequívocament de dretes com Michel Barnier. Ho és tant que  Marine Le Pen ha anunciat un vot de confiança. Així que el conflicte vindrà per les esquerres i La França Insubmisa, que es pregunta de què serveix el cordó sanitari, més enllà de garantir la continuïtat de l’establishment al poder impulsant polítiques que agradin a l’extrema dreta, una manera d’homologar-la i de preparar-li el terreny.

Tenim exemples més propers. De fet, Pedro Sánchez ha estat un pioner en la pràctica del cordó sanitari, gràcies a la irrupció de Vox. Sense Vox no hauria arribat a president. Quan governava el Partit Popular, els socialistes li feien costat en tot el que feia referència a Catalunya (155) i al que es considera assumptes d’Estat, principalment la monarquia i la seva corrupció, i fins i tot el Poder Judicial i en diverses lleis significatives. I cap suport a les iniciatives de les esquerres reorganitzades entorn de Podemos. Quan els va necessitar llavors els va prometre a cadascuna de les minories la lluna en un cove, però més enllà de l’escenari parlamentari i la politiqueria del bla, bla, bla, les qüestions essencials, la repressió, l’espionatge, les clavegueres, el lawfare sembla que no han de canviar mai. Com a mostra, un botó. Pedro Sánchez va prometre entre les prioritats polítiques la derogació de la llei mordassa, un autèntic atemptat contra les llibertats. "La llei Mordassa —va declarar Sánchez— la derogarem així que arribem al Govern, això no et càpiga el menor dubte". I allà segueix intocable la llei que fa impunes els excessos de les policies.

I a Catalunya també es parla ara de cinturó sanitari, sobretot amb relació a la irrupció del partit Aliança Catalana, una magnífica coartada per impedir majories sobiranistes, i alimentar l’autoreferenciat supremacisme moral de les esquerres benpensants.

Arribats en aquest punt, la qüestió en les democràcies occidentals és quina alternativa hi ha entre el rebuig als que hi són, als de sempre,  i la por als que venen. No se n’hi veu cap.