Els amants secrets de les sèries coreanes ens vàrem despertar fa uns dies esfereïts i sorpresos per la declaració de l’estat d'emergència a Corea del Sud. En el nostre imaginari, Corea del Sud i molt especialment la seva illa de Jeju, és un escenari idíl·lic, santuaris de pau d’unes delicioses aventures de 16 capítols de més d'una hora i mitja. Poc se n’ha parlat en públic i molt en privat de l’èxit d’aquestes sèries. Aprofito, doncs, el cop d’estat per reivindicar-les i per confessar-me un addicte del meravellós univers que les envolta.

Tots som, des de fa ja unes dècades, consumidors compulsius de sèries. Cap de nosaltres podia sospitar quan estudiàvem, que després de Dancing Days hi hauria Cheers, i després Friends, per citar les sitcoms més mítiques. I El ala oeste, d’obligada menció per als malalts de la política com jo. Però el que ningú podria haver endevinat és que després de Bola de drac, Oliver i Benji i el manga, tots ells invents japonesos, però de dibuixos animats, arribarien les sèries coreanes al nostre imaginari col·lectiu d’adults europeus.

Mai podríeu endevinar que em vaig enganxar a les sèries coreanes pel seu component de psicologia sistèmica. Me les van fer descobrir una excepcional professora de literatura del batxillerat i una amiga de classe amb qui he pogut comprovar, quaranta anys després, que ens unia la passió per la sistèmica que hi podem trobar. I des d’aquell dia, formo part d’un estrany club de tres seriòpates que es reuneix cada dos mesos per discutir sobre el contingut narratiu i psicològic de les nostres estimades sèries coreanes. Músiques, actors, arguments, paisatges tenen una composició no lineal i holística a diferència de composició lineal, del causa-efecte, del blanc i negre al qual ens tenen acostumats les productores americanes i europees. Els personatges es van construint interactuant entre ells i amb el seu entorn, en un clima necessàriament pausat, i amb una música relaxant. De manera que si no t’adorms, pots anar gaudint a poc a poc d’una manera de viure extremadament agradosa. Tots els arguments acaben confluint i només es resolen, si és que es poden resoldre, després d’haver transitat per unes fases d’interacció, de canvi lent i sostingut. Les parts, enteses com les relacions entre personatges i amb ells mateixos, han de contextualitzar-se i teixir-se sense presses. Els sentiments han d’anar-se concretant pausadament i les idees han de fluir calmadament. Les tradicions es poden superar des de la comprensió. La violència ha de ser domada per equilibrar la vida. I no segueixo per deixar que la curiositat us faci vèncer la mandra i us hi atanseu. Això sí, sobretot: en versió original subtitulada! La traducció al castellà feta amb accent llatinoamericà ho canvia tot.

És d’esperar que la situació no es resolgui en poc temps i caldrà que el conflicte creat s’enfoqui sistèmicament per arribar a una resolució

Per això estic segur que molts dels silenciosos fans, que segurament han tingut la curiositat de documentar-se sobre la història de l’antiga Joseon, s’han vist colpits per l’estranya notícia de la declaració de l’estat d’emergència per part d’un president “colpista”, que després es fa enrere, demana perdó i tot pinta que acabarà malament. Per a molts, aquestes notícies han sigut com si veiéssim una sèrie en directe, però amb continguts de reality show. Queda per saber si la realitat superarà en interès la ficció. Corea de Sud ens té acostumats als setze capítols, per tant, és d’esperar que la situació no es resolgui en poc temps i caldrà que el conflicte creat s’enfoqui sistèmicament per arribar a una resolució que ens deixi igual de relaxats que amb qualsevol de les sèries.

Esperem que la cosa no acabi molt malament, perquè si anem a la història de veritat de Corea, no tenim bona peça al teler. Massa febles per guanyar-se la independència per gaire temps, han estat sempre cobejats i sotmesos directament o indirecta a les potències de la zona. Xina, Japó i Rússia se l’han berenat tant com han volgut, i només amb la complicitat i aliança dels Estats Units, una part de Corea, el sud, ha pogut convertir-se en un petit paradís econòmic i vital. Només ens falta ara que es desestabilitzi Corea del Sud per començar a témer que alguna cosa està realment posant en entredit de nou l’ordre mundial que no sembla, d'entrada, gaire sistèmic. Tenim tendència comprovada a disparar primer i preguntar després, i a fer prevaldre la força del més poderós, tal com ja va pronosticar Tucídides fa més de 2500 anys. En el cas de Corea del Sud, sembla que s’ho han fet ells solets. A veure si ho resolen aviat i podem almenys continuar gaudint de la tranquil·litat, la pau, i la sistèmica de les sèries coreanes.