Corona d’Aragó o Confederació catalano-aragonesa era una reunió d’Estats independents que té el seu origen en el pacte de sobirania entre el Regne independent d’Aragó i el Comtat independent de Barcelona. Refereixen al mateix. El seu nom històric es Corona d’Aragó. Però el món acadèmic contemporani ha volgut reflectir la correlació de pesos entre Aragó i Barcelona –o Catalunya si es vol– i l’ha anomenat Confederació catalanoaragonesa. Una denominació que ha suscitat un debat. Fins i tot un rebuig, entre un col·lectiu nombrós que –erròniament – té una idea unitarista de la composició de la vella Corona d’Aragó i pensen –equivocadament– que Barcelona –o Catalunya si es vol– van ser una possessió aragonesa.

Res més lluny de la realitat. Per aclarir-ho –i entendre-ho– ens cal remuntar-nos al segle IX. La centúria del 800. Fa 1200 anys!  En aquella època Europa estava dividida en dos mons. El xoc de civilitzacions. Els Pirineus feien de barrera. Al sud, el món islàmic: Al-Andalus –primer una regió del califat de Bagdad i després un Estat propi amb capital a Còrdova–. En qualsevol dels dos casos amb la mateixa força militar, econòmica i cultural. Al nord, el món cristià: l’imperi franc, embrió de la França moderna; i un mosaic d’Estats satèl·lits que orbitaven al voltant del poder polític, militar i cultural de la cort d’Aquisgrà –la París de l’època–. I als Pirineus, una munió de províncies de l’imperi franc que feien la funció de vigilància i contenció.

Aragó i Barcelona eren unes d’aquestes províncies franques. Rebien el nom de comtats. Com ho eren Sobrarb, Ribagorça, Urgell, Cerdanya o Rosselló, per posar alguns exemples. Depenien del poder central franc. L'única diferència –que no era poca cosa perquè explica l’evolució futura d’uns i altres- radicava en el fet que a Jaca tenien una especial tirada cap als veïns navarresos. Els bascos s’havien rebel·lat en repetides ocasions tant contra els francs com contra els àrabs. I havien creat un Estat propi: Pamplona, l’embrió de Navarra. Un “no alineat”. Amb categoria de regne independent. I a Barcelona, en canvi, tenien tirada cap al Llenguadoc i cap a la Provença, territoris consolidats de l’imperi dels francs.

Independència dels francs

Mort Carlemany –l’emperador dels francs–, les coses van canviar substancialment. Aquella vella teoria que diu que l’avi crea el patrimoni, el pare el conserva i el nét el dilapida es va fer efectiva. Aplicat a l’alta política carolíngia. O si es vol el mal costum de convertir la cort en una casa de barrets. I els àrabs, que se’n van adonar, ho van voler aprofitar. Van atacar els Pirineus. Els petits comtats van demanar ajut desesperat. El silenci per resposta. I llavors, abandonats i decebuts, van decidir iniciar la singladura en solitari dels seus petits dominis. Aragó i Barcelona –i les altres “províncies” pirinenques– es van proclamar –d’una manera discreta i com qui no ho vol– comtats independents del que restava d’aquell poder central.

Cap a l’any 1000 les coses havien canviat molt. A la península Ibèrica. Els àrabs no havien aconseguit treure profit de la seva superioritat. El virus de “l’avi, el pare, i el net” també s’havia inoculat en la cort de Còrdova. I Al-Andalus s’estava convertint en un mosaic de petites taifes independents. La frontera es desplaçava cap a l’Ebre. I Pamplona –l’Estat dels bascos– s’havia convertit en la primera potència militar peninsular. Els seus reis van anar absorbint totes les petites unitats polítiques del seu voltant: Castella i Lleó. Aragó, també. Fins a l’any 1076, quan Navarra, trobant-se sense rei, va coronar un comte aragonès. Aquest, però, malgrat el que significava per ell, va exigir mantenir l’autonomia aragonesa, i es va fer titular rei de Pamplona i també rei d’Aragó. Amb una jugada mestra del comte, Aragó adquiria la categoria de regne.

En canvi, Barcelona havia seguit un camí diferent. Havia anat absorbint els comtats catalans. El Principat de Catalunya prenia forma. Els comtes barcelonins es van preocupar poc de la qüestió nominativa –comtes o reis?–. Poc hi podien fer. I en canvi es van preocupar molt de crear una potent xarxa d’aliances amb els comtats de l’actual Midi francès, que també s’havien independitzat de França. Una comunitat d’interessos que abastava de Marsella a Barcelona, passant per Tolosa i Montpeller. El precedent més remot de l’Euroregió que, contemporàniament,  preconitzava Pasqual Maragall. Liderada políticament per Barcelona i econòmicament per les classes mercantils incipients llenguadocianes i provençals.

Un rei i dos Estats

L’any 1134 Aragó i Pamplona ja feien vida per separat. Dos regnes independents. I sovint enfrontats. En aquell any va morir el rei aragonès. Sense descendència. En el seu testament llegava el regne a les ordes militars. En el decurs de la seva vida hi havia estat molt vinculat. Però les classes dominants aragoneses no ho van acceptar. Temien la constitució d’un Estat teocràtic. Satèl·lit del Vaticà. Temien perdre l’estatus polític i econòmic: van anar a buscar el germà del rei, un monjo, Ramir, i el van coronar. I el van casar amb una princesa francesa. I els van fer engendrar una hereva: Petronila (en català Peronella). D’aquesta forma s’asseguraven  –tot i que d’una forma transitòria– la independència del regne d’Aragó. I els seus privilegis de classe.

Naixement de la confederació

Els navarresos i els castellans havien observat atents aquests moviments. Pensaven que a Aragó la situació era de fractura: les poderoses ordes militars (i l’Església) contra la potent noblesa local (i el rei). Esperaven l’esclat del conflicte per intervenir i repartir-se Aragó: Jaca i Osca per a Navarra i Saragossa i la vall de l’Ebre per a Castella. Terol encara estava en poder dels musulmans. I la noblesa aragonesa, que ho va intuir, va fer un pas més. Una altra jugada mestra. Se’n van anar a Barcelona i van oferir al comte la princesa i hereva d’Aragó en matrimoni. Oferien al comte barceloní la corona aragonesa. A canvi s’havia de comprometre a mantenir la independència i la integritat d’Aragó. La confederació.

Els catalans s’ho van rumiar. Els va semblar un bon negoci. I van acceptar el tracte. Aragó era una potència agrària i ramadera. I militar. Era, aparentment, un negoci profitós per les dues parts. Aragó sumava. Fins i tot les seves ordes militars, tan importants en la futura expansió peninsular i mediterrània. I les classes dirigents aragoneses, satisfetes. Perquè amb la figura d’un monarca consolidat tancaven definitivament el plet amb el Vaticà i allunyaven l’amenaça navarresa i castellana. Van casar els hereus. Ramon Berenguer tenia vint-i-tres anys. I Peronella tenia un anyet. Els pactes de sobirania van establir que els seus descendents es titularien preferentment reis d’Aragó.

Del príncep al Principat

A Catalunya, amb el temps, va sorgir la figura del Príncep que donaria nom al Principat. No es referia al fill del rei per la seva condició. Era l'adaptació del concepte antic "Home Principal" que s'utilitzava per referir-se a la primera autoritat de l'Estat. Una mena de president de la República amb caràcter vitalici i naturalesa hereditària. Els prínceps dels catalans varen ser sempre els descendents dels comtes independents de Barcelona que havien aconseguit la concentració de tots els comtats catalans sota la seva autoritat. I era també una forma de referir-se a la primera autoritat de Catalunya, amb independència de la seva condició de rei d'Aragó.

La capital de la confederació –i seu de l’administració– seria a Barcelona. Estats separats: governs, lleis i llengües independents i diferenciades. Fins i tot, quan es va reconquerir conjuntament el País Valencià, se li va concedir –salomònicament– la categoria de regne; i va ser constituït com el tercer Estat de la confederació. Les Illes, el quart. I posteriorment Sicília, Sardenya i Nàpols van esdevenir el cinquè, sisè i setè Estats de la confederació. El nom no té una voluntat polemista. Només posa en relleu el protagonisme destacat que va tenir Catalunya; com a membre fundacional i com a cap econòmic i demogràfic de la confederació. La veritable correlació de forces. Fins al 1717. Sense menystenir el paper del regne d’Aragó.