Tal dia com avui de l’any 1553, fa 471 anys, a Ginebra (llavors una república municipal independent); un escamot de soldats del govern de la ciutat pujava al cadafal públic de les execucions el metge i científic Miquel Servet; el lligava a un pal i calava foc als materials inflamables situats al voltant, provocant-li la mort per cremació. Servet, que amb anterioritat havia participat activament en el procés reformista, va ser detingut, interrogat, torturat i assassinat per ordre dels consells eclesiàstics protestants de Zúric, de Schaffhausen, de Berna i de Basilea; acusat de divulgar idees contràries als dogmes de l'església calvinista, la confessió majoritària a Ginebra. Poc abans, Joan Calví, fundador d’aquesta confessió, havia proclamat que si Miquel Servet posava els peus a Ginebra, no en sortiria viu.

Miquel Servet havia nascut el 1511 a Vilanova de Sixena (molt a prop del monestir de Sixena, a la comarca aragonesa dels Monegres), en una família formada per Anton Servet Melet —notari del monestir— i Caterina Conesa Saporta, descendent de la família judeoconversa dels Saporta, de Montsó —la capital comarcal—. En l’època en què va néixer Miquel Servet (principis del segle XVI) les llengües d’ús habitual en aquella zona (la conca del Cinca) eren l’aragonès i el català. Per aquest motiu, és molt probable que Miquel Servet, a més de l’aragonès, que seria la seva llengua materna; tingués coneixement del català, que era la llengua de cultura del territori, com ho demostra el fet que el consell municipal de Montsó o les rectories parroquials del territori redactessin en català tota la documentació que enviaven a Lleida. 

Miquel Servet va ser capturat per les autoritats de Ginebra (en aquell moment totalment dominada, confessionalment i ideològicament, per l’església calvinista) mentre viatjava des de Lió (d’on havia escapat després de ser detingut i empresonat, delatat per gent propera a Calví, en una masmorra de la Inquisició) en direcció cap a la península italiana. Servet havia proclamat que Jesucrist no tenia naturalesa divina i sostenia que l’ànima humana era una emanació de la divinitat que residia a l’aparell circulatori sanguini. Proclamava també que aquest moviment li permetia estar escampada per tot el cos i això podia impulsar l’home a una condició divina. Per aquestes prèdiques, va ser declarat heretge tant pels catòlics com pels calvinistes.