Minuts després de l’atropellament massiu a la ciutat de Magdeburg, i sense esmerçar gaire temps en oferir el condol als nostres germans morts de l’Europa nord-pròspera, els catalans abraçàrem prou sàdicament la tragèdia per exercitar-nos en un dels esports predilectes de la tribu: aprofitar qualsevol fet per refermar-se en les pròpies conviccions. Davant d’un atac mig suïcida que tenia la major part de constants d’una nova trapelleria de la gihad islàmica, el (creixent) sector orriolista del país carregava alegrement contra la permissivitat del Vell Continent woke a l’hora d’admetre-hi nouvinguts de pell bruna i amor per la mesquita. A mesura que es coneixia el perfil del brètol en qüestió —un metge islamòfob d’ultradreta amb certa proclivitat a la violència i als estupefaents— els progres de la pàtria repartien botifarres contra Orriols a X, advertint-nos dels mals de la radicalització política.

En efecte, tot i els seus orígens saudites, el psiquiatre Taleb Abdul Mohsen (Al·là protegeixi els seus pacients...) resultà ser un activista notòriament contrari a l’Islam que havia aconseguit l’asil a Alemanya mercès als seus esforços per ajudar moltes dones a exiliar-se de l’opressió sexista dels seus països d’origen. Tot i la revelació, a partir de la qual molts activistes d’Aliança Catalana esborraren a correcuita les piulades amb les quals ens havien advertit del perill de la sobrepoblació de moros a Catalunya, les posicions dels bàndols van mantenir-se intactes. Mentre la progressia continuava advertint del perill omnipresent de la ultradreta, l’orriolisme català (així també ho feien els seus companys de viatge alemanys) seguia clamant contra la manca de seguretat als carrers, adduint que l’assassí —malgrat el que deien tots els mitjans del món— tenia pinta d’ésser el clàssic islamista disfressat d’ateu.

Els nouvinguts que arriben a Europa, més que exportar cultures que ens puguin alterar per exòtiques o incíviques, poden acabar propagant la violència classista-sistèmica que vivien a casa seva

Catalunya és un curiós indret que mesura qualsevol accident i contingència del món des de la seva petitesa. Poc importa que els informatius descrivissin l’individu en qüestió com una persona altament pertorbada (torno a plànyer la seva nòmina de pacients, ai las), car l’important era que la matança fos un copy-paste de les creences respectives. De fet, no cal ser un geni de la cosa psicològica per veure com Taleb Abdul Mohsen perpetrà allò que, masegant els termes tradicionals d’aquest tipus de carnisseries, podríem anomenar un crim d’autoodi; a saber, l’acció esbojarrada d’una persona que, en aquest cas, guardava tant de ressentiment envers el seu país d’origen que la paranoia l’havia fet creure que Alemanya s’estava convertint en una petita sucursal saudita. De fet, el psiquiatre en qüestió devia tenir més ganes de matar-se que no pas de trepitjar conciutadans.

Com saben els professionals del ram, l’autoodi resulta quelcom molt més perillós que la ràbia contra l’alteritat. Si d’alguna cosa ens parla l’atemptat de Magdeburg és de com els nouvinguts que arriben a Europa, més que exportar cultures que ens puguin alterar per exòtiques o incíviques, poden acabar propagant la violència classista-sistèmica que vivien a casa seva. Entenc que aquesta aproximació el fet no s’advingui gaire al que, ens agradi o no, és l’eix divisori que plana sobre la política catalana; dit ras i curt, si el centre de l’independentisme (i part de l’espanyolisme) acaba abraçant les tesis de Sílvia Orriols. De fet, la nostra política resulta tan tediosa —entre els esforços de pacificació militar del PSC i les advertències agòniques del president Puigdemont al PSOE— que tothom ha acabat entregant el centre del debat ciutadà a les tesis d’Orriols. Ara per ara, no donem per gaire més.

Tot això es pot veure perfectament en la pressa que la dreta catalana —sobretot en l’àmbit de Junts— ha experimentat per transitar ràpidament d’un discurs aperturista envers la immigració a trencar el gel sobre la viabilitat d’una Catalunya amb vuit milions d’habitants (se’ls havia avançat Pere Aragonès, amb unes formes més matisades). Caldrà veure com aquest gir s’encarnarà en la nova política (sic) d’Esquerra, ara que un conservador de fe com Oriol Junqueras hi té l’autoritat absoluta. Però el processisme pot fer les contorsions argumentals que es vulgui, que el copyright de l’invent el continuarà ostentant Sílvia Orriols. A no ser que, filant una mica més prim, fem l’esforç de començar a barrinar sobre l’autoodi; això serà poc provable, car a banda de viure temps tediosos ens hem tornat un pèl al·lèrgics a la complexitat. Ja ni ens molestem, deia al principi, a regalar ni un trist condol.