“A partir d'ara deixarem de parlar de política”, deien els directors de diversos programes d’actualitat de TV3 quan els preguntaven sobre els nous continguts a partir del 2022. Cristina Puig, directora del FAQs, va replicar en diverses entrevistes que el programa s'havia tancat perquè el seu tarannà havia resultat “incòmode” als partits polítics. Se’m fa difícil determinar si va ser primer la pèrdua de l’audiència, és a dir la pèrdua d’interès de la gent pels “temes polítics” (eufemisme de “Procés”), o bé si va ser una decisió precisament política, però el cas és que va haver-hi una desconnexió explícita sobre el tema i que fa més de dos anys que en girem full progressivament, lentament, uns més que d’altres. Abans de les eleccions de diumenge, per a la part de la població que no està intensament polititzada (la gran majoria), la vida ha anat versant sobre altres coses i per a la part de la població polititzada el “Procés” ha anat perdent efervescència. Vull dir el que vull dir, és clar: que l’ambient propici a les victòries del PSC no el creen les campanyes electorals, ni les derrotes i victòries en els debats, sinó l’atmosfera de creixent apatia sobre la qüestió catalana. Ha perdut actualitat, a dins i a fora, i molts continuem creient que la restitució del president Puigdemont hauria tornat la qüestió a la primera pàgina internacional. Hauria succeït, però de moment no ha estat així. Ara bé: fins i tot en aquesta “gestió del mentrestant” dels resultats electorals, no és tan important analitzar les sumes i els pactes com observar el batec del país ara. I l’independentisme, que encara té una massa de votants potencialment victoriosa, s’assembla més ara a unes brases roents que a un moviment en flames: una flama necessita molta més temperatura d’autoignició.

Sobre els propers mesos, continuo pensant que anem a repetició electoral. Dels analistes que dedueixen que això accentuaria la victòria del PSC, en discrepo: la socialista flama de maig va ser notòriament efímera, un suflé marcat per l’eclipsi Pedro Sánchez i per una notòria espanyolització dels debats. Però, sobretot, durant aquests mesos poden passar moltes coses (especialment en política espanyola) que poden tornar a inflamar ràpidament l’ambient. Veurem què passa amb l’amnistia i veurem què passa amb les triangulacions que ha de fer Pedro Sánchez per a provar de governar a Espanya i a Catalunya: veurem, per exemple, si ERC decideix no votar Illa i si el PP s’avé a fer un Collboni (quin desastre, per cert, tenir el teu nom associat aquesta pràctica política). Ningú no ha de prendre la temperatura actual per fer prediccions sobre la temperatura d’octubre: tampoc ERC, ni Junts. De fet, Junts i ERC, mentrestant, farien bé de posar el focus al llarg termini i preguntar-se, honestament, si els convé més governar o passar a l’oposició. Deixant de banda els sempre prescindibles aprenents de Neró, ja hi ha articulistes amb cara i ulls que aposten per una reconversió de tot l’independentisme des de fora de les institucions. No puc descartar que això sigui un panorama útil, o fèrtil: trobar-se tots en la mateixa ombra cohesiona i organitza, si es fa bé. Així i tot, crec que això pot produir-se perfectament amb partits independentistes a les institucions (com ja va succeir el 2012) i, per tant, tinc seriosos dubtes que amb el PSC al govern allò que he esmentat sobre TV3, i moltes altres polítiques desnacionalitzadores en tots els àmbits, l’ambient realment no pogués esdevenir irrecuperable. Crec més aviat necessari que, com va succeir aleshores, l’independentisme institucional i l’independentisme de carrer es complementin, es donin empentes i es donin la mà alternativament, es provoquin l’un a l’altre de manera que originin una nova ignició on cadascú fes el seu paper. I es fes, aquesta vegada, sense errors garrafals ni concessions d’última hora.

Els socialistes estan contents perquè ja ens assemblem una mica més a la política valenciana o a la balear o a l’espanyola.

Una altra cosa és si pot existir un “independentisme del mentrestant”. No ho sé, és la pregunta del milió i espero sincerament que sí. Admeto que es fa molt difícil trobar un to d’espera, d’avenços progressius o d’anar fent, quan el cor de la teva ideologia és quelcom de tan concret, tan èpic i tan difícil de desviar com és la independència de Catalunya. El socialisme pot parlar de socialisme, sense concrecions, i pot fer fins i tot polítiques de dretes sense que el seu esquerranisme estètic pateixi gaire càstigs electorals (sobretot si és “per combatre l’extrema dreta”). L’independentisme, en canvi, i per necessitat, s’autoexigeix molt més: “tornar-ho a fer” no és eteri, ni abstracte, ni etern, ni universal, sinó concret i específic i ara i aquí. Els quebequesos i els escocesos, quan han perdut el seu moment, tampoc no han sabut gestionar gaire els seus mentrestants. Per tant, no sé si és possible un independentisme inconcret, de resistència, d’anar tirant i d’aprofitar els momentums: jo crec que pot existir, però que ha de ser enormement fiable. Que no s’acomodi, que no sigui sospitós de presentar la independència com a excusa retòrica, pota negra i màxima credibilitat. Per això Junts, i també ERC, haurien de deixar immediatament la dinàmica de la competició a mort pel mateix tros de terra, com si fossin en Sansa i en Palanca, i mirar més enllà d’ells mateixos: restituir és un bon reclam, per exemple, però en la proposta hi falta massa pistes sobre el futur. I, pel que fa a ERC, a la proposta li ha faltat fins i tot present. Potser per això seria interessant explorar la llista cívica, que sobrepassi ambdós partits, o la dinàmica de coalicions. Ningú, però és que ningú, no vol mirar enrere si no és per a situar-se a l’octubre del 2017. Tota la resta ha de ser cap endavant, i concret, i irrefutable. I imparable. A diferència del PSC, l’independentisme no pot ser un “anar fent” durant gaire temps perquè sempre ha de demostrar alguna cosa més. El nacionalisme es podia permetre un peix i un cove, i va anar fent durant molts anys, però ara el Rubicó ja s’ha creuat i pel camí de casa només hi ha camps cremats.

 “O independència o assimilació”, va acabar dient Pujol. La independència no hi és, i per tant la deducció és fàcil. Què fer, aleshores? Si aquesta frase és tan certa, no hauria de ser tan difícil compactar un moviment, des de les institucions, però no necessàriament només des de les institucions, que doni una resposta contundent als intents d’assimilacionisme que ja es van produint. Els socialistes estan contents perquè ja ens assemblem una mica més a la política valenciana o a la balear o a l’espanyola. És hora que, sortint de la dinàmica dels partits o anant més enllà d'aquests, la nostra onada torni a fer-se notar per donar una lliçó de dignitat. Potser trigarem anys a l’ombra o potser, insisteixo, tot es pot precipitar a l’octubre. Però ha arribat l’hora d’aixecar-se.