Des de dijous, amb no pas poques reconstruccions arbitràries de la realitat, estem vivint en viu i en directe, tal com toca, en ple segle XXI, la invasió d’Ucraïna per part de Rússia.

No cal ser un expert en Dret internacional per establir que aquesta invasió constitueix ben clarament l’exemple paradigmàtic del crim d’agressió previst a l’article 5. 1. d) de l’Estatut de Roma, i desenvolupat en l’article 8 bis, segons les anomenades Esmenes de Kampala. En efecte, el 2010 es va desenvolupar el que no s’havia pogut fer amb la redacció originària de l’Estatut de Roma el 1998.

L’agressió de Rússia és un delicte penal contra la comunitat internacional. I Putin és un criminal de guerra amb totes les lletres. Ja pot dir el que vulgui, que si les repúbliques secessionistes de l’est d’Ucraïna, que si Kíev practica el genocidi sobre la població d’aquestes repúbliques... Pot dir el que vulgui. Tot és mentida: no hi ha ni una sola prova d’aquestes pràctiques.

I, en el supòsit que n’hi hagués, la invasió directa per part d’un país que s'ha constituït en policia del territori d’un altre no és la via. Hi ha mecanismes, fins i tot més enllà dels diplomàtics, com seria una intervenció armada ordenada pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides, del qual Rússia n’és membre permanent. I sense arribar aquí, hi ha el mecanisme del qual se'n va fer un ús espuri per part dels Estats Units per encetar la Guerra de Corea el 1950. Tenim institucions internacionals per dirimir, en un sentit ampli, controvèrsies internacionals: des d’accions davant del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia, davant del Tribunal Penal Internacional o els mecanismes regionals de seguretat.

Ens trobem, però, davant d’una de les freqüents paradoxes que ens regala el Dret internacional o més pròpiament la comunitat internacional. Una conducta humana, perfectament identificable i atribuïble a una persona o a persones que violen una norma, violació que comporta la imposició d’una fortíssima sanció penal. Però no arriba ni a ser ni unes tristes pessigolles per als interessats.

En efecte, Putin i la seva cohort de corresponsables criminals, ni s’immuten per les serioses i gravíssimes previsions del Dret penal internacional. Ni Rússia, ni els Estats Units, ni la Xina, però tampoc, per exemple, ni Turquia, ni Israel han signat el tractat del 1998 pel qual es va posar dempeus el Tribunal Penal Internacional. A veure qui és el maco o maca que s’acosta a Washington, Moscou, Pequín, Jerusalem o Ankara i deté als seus (ex) mandataris per un bon grapat de delictes contra la comunitat internacional, alguns dels quals estan en vigor des de fa dècades.

Els dirigents d’aquests estats -i d’altres- no pateixen el més mínim perquè es posessin en marxa els tractats internacionals, encara que no estiguin signats per ells. Certament, l’entrada en vigor d’un tractat depèn d’un determinat nombre de signatures i l’Estatut de Roma fa quasi 20 anys que està en vigor. Però en aquest cas del delicte d’agressió, l’actuació del fiscal internacional queda supeditada a l’autorització del Consell de Seguretat de l'ONU. Tornem a la paradoxa: estats no signataris de l’Estatut de Roma, però que són membres permanents del Consell de Seguretat o hi tenen amics íntims, mai seran perseguits, i mai ho han estat, com demostra l’experiència. Amb sabata o amb el polze cap avall, el membre permanent dicta el seu veto, i s’acaba la festa.

Una sèrie de països, de fet o de dret, es comporten com l’amo o el fill de l’amo. Així tenim embolics com els de l’Àfrica Central, l’Orient Mitjà o, ves per on, el Caucas, conflictes enquistats i permanents amb els quals es practica una acomodatícia convivència. En aquest context, malgrat ser evident fins i tot per a un cec que Putin i la seva tropa -mai millor dit- són uns criminals de guerra, in fraganti fins i tot, poden anar jurídicament tranquils pel món, on seran rebuts i obsequiats com els amos de la Terra que són.

Una darrera prova, per si en calia alguna més. Malgrat tots els enèrgics comunicats de condemna -inclosos els de molts estats, els d’organismes internacionals i els d’entitats oficials o privades de prestigi-, el Consell de Seguretat de l’ONU ni tan sols -al capvespre de divendres quan escric aquestes línies- ha estat esmentat per ser convocat. Encara, per a molts, el Dret penal internacional és el dret penal que practiquen els perdonavides o pateixen els més febles.