A Catalunya, conscients de la nostra història, del paper que hi ha jugat l'Església i dels clixés que uns i altres arrosseguem, una part de l’aversió al catolicisme s’explica per la distància que els catalans hem volgut posar entre nosaltres i la caricatura espanyolitzada de consens sobre qui som els catòlics, quina cara fem i com pensem. Amb més o menys motiu, alguns catòlics catalans han desenvolupat cert complex a l'hora d’admetre’s com a catòlics per estalviar-se la part on l’interlocutor vol esbrinar quina mena de catòlics són i en quin grau encaixen amb la caricatura.
El nostre país tampoc no és Espanya en això. Catalunya té la seva pròpia història amb la fe i amb l’Església, però els referents —Torras i Bages, Agnès Armengol, Jacint Verdaguer, Dolors Monserdà, Joan Sales, Francesca Bonnemaison, Antoni Gaudí, Clementina Arderiu, Carrasco i Formiguera, Lluís Duch…— són morts i, per tant, ja són un mite. La sensació és que els testimonis vius que es dediquen a la producció intel·lectual sobre la cosa són escassos i tenen un perfil baix, en consonància amb les més o menys ganes que tinguin d’explicar la seva relació amb l'Església, quan en realitat la guia hauria de ser les més o menys ganes que tenen d’explicar la seva relació amb Jesús de Natzaret —i després la resta—. A més a més, i l’altre dia me’n queixava públicament, alguns dels grans pensadors catòlics universals contemporanis no tenen les seves obres traduïdes al català perquè aquí no hem fet la feina. Orthodoxy, de G. K. Chesterton, em va arribar en castellà perquè me'l va deixar una amiga de Madrid i quan el vaig buscar en la meva llengua, resulta que no existia. Que no existeix, vaja. Si volem pensar Jesús des de la gran intel·lectualitat, avui i en català, hem de tirar enrere i fins i tot si tirem enrere, hi ha vegades que no és possible. Per això n’acabem parlant des dels “valors” i des de “l’amor”, que són una part del fet, però sense la fe i l'Església no són el fet. L’empobriment intel·lectual pot ser la causa d’un apostolat a mitges i això no ens fa cap favor o no ens fa tots els favors que ens hauria de fer.
Si volem pensar Jesús des de la gran intel·lectualitat, avui i en català, hem de tirar enrere i, a vegades, ni així. Per això n’acabem parlant des dels “valors” i “l’amor”, que són part del fet, però sense la fe i l'Església no són el fet
En aquest context i en una catalaníssima estratègia per evitar el conflicte, l'Església de Roma a Catalunya s’ha anat fent petita i ha renunciat a jugar el seu paper a l’auca, al seu segell i a la seva particularitat. Que no se’m malinterpreti. L'Església catalana ha de tenir la particularitat justa i necessària, és a dir, la que respecti la relació amb el seu poble i l’adscripció nacional dels seus feligresos i alhora s’entengui dins el caràcter universal de la institució, que n’és només una. No n’hi ha prou d'emocionar-nos amb alguna homilia sobre els presos polítics a Montserrat, ni amb vessar alguna llàgrima cantant el Virolai a la parròquia del poble. Això és sentimentalisme i, malgrat que convé, a molts catòlics no ens salva ni la rutina ni la lluita diària quan a l'hora de la veritat, a Barcelona, hem de consultar en una app on són les misses en la nostra llengua. I quan hem trobat la que ens interessa, resulta que una de les lectures d’abans de l’Evangeli és sempre en castellà. “És que Jesús és el mateix a tot arreu i la Missa també”. I tant, però els feligresos no.
De les seves renúncies als nostres complexos, a l'imaginari català d’avui, el catòlic porta bandereta espanyola al canell
A la capital del país, avui, és més fàcil arribar a Déu sense passar per Catalunya que arribar-hi sense passar per Espanya. Això és així perquè amb un discurs descafeïnat i buit sobre germanor i pau, una part de l'Església a Catalunya ha renunciat a lluitar aquesta batalla per nosaltres. Renunciar a la catalanitat dins l'Església és renunciar a la seva diversitat i a la seva universalitat, és fer-la petita i és impedir que a molts el missatge de Crist ens arribi sense filtre, igual que fem quan preguem. De les seves renúncies als nostres complexos, a l'imaginari català d’avui, el catòlic porta bandereta espanyola al canell i els qui no encaixem en aquest perfil som excepcions.