El senyor Ábalos, ministre de Foment, ha sentenciat que “els catalans estaran encantats” amb la pluja de milions per a Catalunya que promet el govern del qual forma part. No creu que a “cap català, que se senti català, el molestin aquestes inversions”. Donaré per fet que també parla de mi. És cert, no em molesten, tot i que més tard ho matisaré; perquè ja no per territori, per capítols, els números dels pressupostos no els faria, ni de bon tros, de la mateixa manera.
Em molesten no les inversions que es fan, a no ser que estiguin mal fetes. Em molesten i, a més, sobre manera, les que no es fan, les que es deixen de fer, les que fa anys que no s’han fet i les que estan pendents de complir-se, malgrat que existeix una sentència judicial d’aquestes que els agraden tant als partits constitucionalistes. Parlo de la ja famosa disposició addicional tercera de l’Estatut pel que fa a les inversions en infraestructures. Tema en què queda clar que molta Constitució, però si la sentència no els agrada, no la compleixen. Ni quan diuen explícitament que ho faran. És a dir, ara; perquè pel que veig a les xifres proposades, ja d’entrada el percentatge és més petit: només el 16,8%, quan en relació al PIB hauria de ser el 19,2%.
És molt poc encertat intentar-ho una altra vegada de manera tan matussera, sabem comptar i tenim memòria
Soc catalana, visc a Catalunya i m’hi sento, de catalana vull dir, però no em fa ni fred ni calor la pluja de milions que vostè i el seu govern anuncien. No me’n fa no perquè no els necessiti o perquè els menystingui, ans al contrari. No me’n fa perquè no és la primera vegada que m’enganyen i no compleixen. Els impagaments, la manca d’inversions i els interessos ―tot i els deutes― són els elements que defineixen els pressupostos de l’estat espanyol en relació a Catalunya. És molt poc encertat intentar-ho una altra vegada de manera tan matussera, sabem comptar i tenim memòria. No parlo dels polítics ―ni dels seus ni dels altres―, sinó de la resta de gent, encara que no de tota, perquè n’hi haurà que se’l creuran i n’hi haurà que, senzillament, els seguiran el joc. A tots aquests ja els té a la butxaca, per tant, no ens doni res i no s’haurà de sentir insultat per ser amic de separatistes.
Tampoc m’impressionen aquests pressupostos perquè de socials no en tenen res; per molt que es ressaltin les inversions i els increments en temes sensibles que es fan servir per a la propaganda. Només cal mirar què es gasta un país democràtic amb un govern socialista en una sola família que, no només no passa gana, ni fred, ni no té casa, sinó que té una vida de luxe a càrrec dels pressupostos de l’Estat, per entendre per què res no canvia, i per què els pobres només fan que augmentar.