Mai m’havia donat tanta feina ―em refereixo a haver-la de consultar― la Constitució espanyola com des que els que la volen salvaguardar la perverteixen constantment. Ara li ha tocat a l’article 18.3, que deixa clar ―també l’article dotzè de la Declaració Universal dels Drets Humans― que “se garantiza el secreto de las comunicaciones y, en especial, de las postales, telegráficas y telefónicas, salvo resolución judicial”.

Em sembla que seria més fàcil que tots els partits espanyols i les seves delegacions a Catalunya es posessin d’acord ―que ho farien automàticament; de fet, ja ho estan― i reformessin la Constitució espanyola per afegir una sola frase: "tot el que s’hi diu és vàlid o és així en tots els casos, tret que sigui Catalunya o, en el seu defecte, ciutadans i ciutadanes que hi visquin". No ho posaran així, posaran catalans i catalanes ―si tenen en compte el gènere en la redacció―, però seguirà significant el mateix, però enganyarà, com fins ara, a aquells i aquelles que viuen a Catalunya però se senten espanyols i espanyoles.

Tampoc ho posaran així, perquè el que no saben els espanyols i les espanyoles que no viuen a Catalunya és que amb l’esquer de Catalunya també els estan rebentant els drets. No em preocupa, perquè sé que no anem en el mateix vaixell, a no ser per remar com els esclaus; ho sé des de fa molt temps. De fet des dels anys noranta, quan vaig començar a anar a congressos de sociologia per Espanya, ho vaig veure molt clar; no perquè sigui molt espavilada, sinó perquè llavors ja dissimulaven malament ―i en algun cas ni això― en els ambients d’esquerra. No sabia que arribaríem fins aquí, però per això tampoc m’ha estranyat res del que ha passat; tot i que encara em segueix costant que passin coses tan grosses i, tanmateix, no passi res.

Tenim un problema gros, a Catalunya, amb els i les polítiques que ens representen si encara no han aprés que Espanya no ens respectarà mai i menys respectarà els nostres drets

I aquí queda clar que tenim un problema gros, a Catalunya, amb els i les polítiques que ens representen si encara no han aprés que Espanya ―i aquí poso a tothom que s’hi identifica― no ens respectarà mai i menys respectarà els nostres drets. Una cosa és indestriable de l’altra. Intento tenir paciència, però ara ja és de plorar o riure, depèn com t’ho vulguis agafar, però l’únic del que tinc ganes és d’engegar-vos a dida. Pot ser que com que no em dedico a la política i no en sé pas de l'“art" que suposadament fa que certs moviments polítics puguin no ser entesos pels llecs i llegues, ja s’estigui fent una gran jugada política; però els dubtes són més que raonables.

A cada pas que fa el govern espanyol, més gran és l’insult i el menysteniment dels nostres drets democràtics. Quan direm prou? De què serveix que la ciutadania digui prou si el govern del país no ho fa? No he entès mai de què serveix apuntalar un govern que ens va, una i una altra vegada, en contra i cada dia que passa em sembla que entendré menys encara la resposta. No m’estranya que es riguin de nosaltres ―vull dir de les catalanes i catalans― i tot estigui permès, sigui en drets fonamentals o en la candidatura d’uns Jocs Olímpics. Que no veieu que això no s’acabarà mai?

El títol d’aquest article em sembla que ja ha anunciat que no estic per a subtileses: tinc molt clar que si t’escupen a la cara, has de retirar la salutació i, per tant, la col·laboració. No cal demanar cap tipus d’explicació i menys encara anar a una reunió perquè estigui programada. Difícilment, si s’arriba a aquest punt, parlar no serveix de res, menys encara demanar res; ara bé, si et necessiten, és molt possible que et vinguin a buscar, i no necessito pas que sigui amb el cap baix. De mentida serà l’excusa, però llavors i només llavors és quan podràs negociar d’igual a igual. En tot cas, si no et venen a buscar, no és cert que estaràs pitjor ―no el país―, quan està clar que tot s’hi val i no hi ha cap límit que no es depassi. Òndia, comencem pel més senzill: qui no es fa valer, res no val!