Les eleccions del 13-F a Castella i Lleó han donat una bona rebolcada a la majoria de partits. D’aquestes eleccions ―per resumir-ho d'una manera clara― només ha sortit victoriós Vox. Això independentment del que passi a l’hora de formar govern o després. Tenen grup propi i una gran victòria per passejar-la per Espanya, o el que és el mateix, per les teles espanyoles. Abascal estava exultant i no m’estranya. El candidat de la formació a Castella i Lleó és una arracada com poques, que no s’ha de confondre pas amb el fet que porti arracada, ans al contrari; els tuits que el precedeixen no són pas a favor de cap minoria o de cap grup discriminat. Per tant, des d’aquesta i des de la meva perspectiva ―que evidentment no és la de tots i totes, i per això aquests resultats―, que no els passi res a Castella i Lleó.

Certament, la irrupció dels partits de l'Espanya buidada ―Soria Ya, Unión del Pueblo Leonés i Por Ávila― és un èxit, però ja veurem quina serà la seva capacitat d’incidència i el recorregut a mitjà i llarg termini; i no és pas que no vulgui que el tinguin. Sentia les declaracions del cap de llista de Soria Ya assenyalant que ells són “gent normal” a diferència dels i les polítiques de les altres formacions, i no he pogut evitar pensar que a veure quant els dura. Ho deia en referència que ells tenen una feina a banda de la política, però això ha estat així just fins ara. Certament, ara faran de polítics i no fa pas massa, per posar un exemple, Unidas Podemos deia el mateix i ara, valgui la redundància, no hi ha diferència o, en tot cas, costa molt de trobar aquest o qualsevol altre tret diferencial.  

A Ciutadans es van pensar que Espanya els rebria amb els braços oberts atesa la seva gran espanyolitat, i així va ser al començament, però tot era un miratge, perquè no coneixen la història del país al qual volen representar

Unidas Podemos, PSOE i PP ―malgrat que aquest darrer ha guanyat les eleccions― han perdut tots, però qui sens dubte s’ha estampat literalment contra una paret d’indiferència castellanolleonesa ha estat Ciutadans. S’ha quedat sense 11 dels 12 diputats que tenia i ja hi ha qui s’ha apressat a fer broma sobre quanta gent de la formació taronja s’ha quedat sense feina d’un dia per l’altre. L’acudit té més gràcia perquè fa referència, també, a Albert Rivera i al mateix marit d’Inés Arrimadas. No han tingut pas una bona setmana.

Ara bé, Arrimadas, o qui li porti el compte, ha escrit a Twitter que el seu projecte “resisteix a Castella i Lleó" i que són “més necessaris que mai” a Espanya. Li alabo l’optimisme i la positivitat, si és que ho són; que no té res a veure amb l’assertivitat, territori desconegut per a Arrimadas, si més no pel que fa a Catalunya. Poder fer un balanç tan feliç d’uns resultats com aquests només té dues lectures. La primera, ser una de les millors maneres de reduir l’estrès davant  les patacades, de fer passadors els problemes i que no et baixin les defenses, ara que és importantíssim cuidar la nostra salut. La segona, que el que estigui fent no sigui el que sempre ha fet: inventar-se el relat. Ciutadans va néixer per fer, explicar i fer creure una Catalunya que no existia, una Catalunya gens optimista o positiva, una Catalunya de confrontació, baralla i enfrontament. Amb aquest discurs lesiu sobre Catalunya van fer forat a la societat catalana i van fer el salt a la política espanyola, cosa que era, des del principi, una mort anunciada.

Es van pensar que Espanya els rebria amb els braços oberts atesa la seva gran espanyolitat, i així va ser al començament, però tot era un miratge, perquè no coneixen la història del país al qual volen representar i no van pensar tampoc en el que podríem anomenar la síndrome xinesa. Van oblidar una idea bàsica: que els països com més nacionalistes són, menys volen que algú de fora els vingui a dir com han de fer les coses o que aquestes coses no siguin un producte 100% nacional i, per això, les fàbriques nacionals no tarden a copiar el producte. En qualsevol cas, a Espanya els i les catalanes ―s'hi sentin o no i per molt espanyoles i espanyols que es declarin― o tot allò que ve de Catalunya, més encara en política, no té cabuda perquè ve de fora.