El diumenge vam veure les imatges de l’excursió de la dreta espanyola a Altsasu. Tota una declaració d’intencions en la proposta, el muntatge i el contingut de l’acte. Aquestes són coses que esperes dels representants polítics d’altres llocs, d’altres tipus d’estats, no pas del lloc on vius; o si més no, això semblava fins fa ben poc. Estem tan farts de dir que s’han passat totes les línies vermelles que ja no té cap tipus d’efecte contundent repetir-ho i, de fet, s’haurà de començar a usar o adaptar o inventar un nou llenguatge, atès que les situacions depassen constantment allò esperable, previsible o probable per instal·lar-se en tot allò que és possible però semblava inimaginable.

Jo no estic pas d’acord que s’estigui trivialitzant, frivolitzant, banalitzant o menystenint el concepte de terrorisme amb el que està passant al voltant del cas dels nois d’Altsasu ―tant als tribunals com en l’acte d’ahir―; o en el cas de la Tamara Carrasco aquí a Catalunya. Tot i que no puc pas negar que tingui aquest efecte; el que s’està fent va molt més enllà, és encara pitjor, té més mala intenció i és molt més perillós. Aquest ús maliciós es fa per dues raons diferents, que tenen a veure tant amb l’acció com amb la reacció. La primera, molt pràctica: perquè utilitzar el concepte de terrorisme permet aplicar penes molt més dures. La segona: perquè la mateixa paraula genera en l’imaginari col·lectiu les més grans pors i això sempre aigualeix les possibles objeccions de moltes i molts.

S’està utilitzant el concepte de terrorisme amb tota la mala fe possible, per poder criminalitzar fets menors sense gaire més transcendència o recorregut punible. Això sí, tampoc en tots els casos, o en tots els fets de la mateixa naturalesa, només pels duts a terme per persones amb una coneguda i declarada, o suposada, idea diferent de pàtria. Em refereixo, esclar, a la pàtria espanyola.

S’està utilitzant el concepte de terrorisme amb tota la mala fe possible, per poder criminalitzar fets menors sense gaire més transcendència o recorregut punible

Aquest mateix modus operandi s’aplica als conceptes de rebel·lió i de sedició ―i fins i tot al de malversació― en referència a les i els polítics catalans. Bé, no a tots, ja va quedar clar que això depenia del partit en el qual es milités. Ningú hauria d’oblidar mai la diferència de tracte que va fer palesa ―i així ha quedat documentada― la fiscalia en el cas dels membres de la mesa del Parlament català. Actes com els de diumenge fan vergonya aliena, després del que ha passat en el judici de les i els joves d’Altsasu. Però encara en fa més sentir als que no hi van i s’autoproclamen assenyats repetint coses com que no s’ha de crispar, que és important el diàleg, que s’han d’establir ponts i altres ―per buidor de contingut― estupideses per l’estil; la més important de totes, que el que cal és deixar que els tribunals facin justícia. Que es pensen que no llegim? Que es creuen que la resta no tenim criteri? O potser s’han acabat creient de debò, de tant repetir-ho, que no sabem castellà!

Queda ben clar que els tribunals els faran la feina bruta des del mateix moment que no els preocupen gota les innovacions, les dreceres, les interpretacions, les irregularitats diverses en els processos judicials oberts. La capacitat de sorpresa no se m’esgota, només faltava la carta de Lesmes, el president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Suprem, al jutge del 13, Ramírez Sunyer, lloant-lo per haver “canviat el rumb de la història” d’Espanya. Hauré de repassar els apunts de la carrera perquè vaig aprendre que en democràcia només els parlaments, en representació de la ciutadania, canvien la història dels països. I sé, fins i tot en el cas que no m’ho ensenyessin, que no estic equivocada. Per això també vull deixar de viure a Espanya.