He hagut de llegir la notícia —de fet ,el titular— dues vegades per si l’havia entès malament, però no he estat pas de sort: és veritat que, demà quan escric i avui quan llegiu això, hi haurà un acte parlamentari a les Corts espanyoles al qual anirà Felip VI.  

Entrarà, a més a més, per la porta gran, la dels Lleons, perquè el missatge a la ciutadania quedi ben clar, mai millor dit, d’entrada. No sé pas què dirà, i no penseu que em moro pas de ganes de sentir-lo, l’únic que voldria és estalviar-m’ho i, especialment, que l’estat del país en què visc fos el que no és: un estat democràtic digne del segle XXI.

Qui pensi que em molesta tot el que fa el Rei potser no s’equivoca, però que sigui protagonista en una commemoració al Congrés de Diputats del 23-F, em toca especialment el voraviu.

No per res, perquè atès el paper galdós que està tenint la corona en tota mena de situacions polítiques i no polítiques —podem parlar també dels estudis d’Elionor—, no és que em sembli fora de lloc, és que em sembla voler incendiar, encara més, els carrers.

Què farem veure demà, que el rei Joan Carles, gran protagonista dels esdeveniments, segons el relat oficial de la història convinguda, no ha fet el que ha fet, no és on és? Farem veure també que sabem què va passar el 23-F més enllà de les bajanades que ens han arribat a explicar? Tenim clar el paper de cadascú en aquella nit i els dies previs, especialment també el del rei? Perquè cap govern ha volgut ser transparent en aquest afer —com en tants d’altres, certament— i hem d’esperar a l’any 2030 perquè es desclassifiquen —i ja veurem quants n’han desaparegut— els papers secrets del 23-F.

Només cal comparar què ha passat amb les i els polítics catalans engarjolats per una reivindicació política pacífica i democràtica i els militars que es van alçar amb trets i tancs el 23-F

Què és el que celebrarem exactament? Una victòria de la democràcia? Doncs ja em direu quina, perquè no acabo de veure-ho clar; i, certament, miro. Potser enaltirem que qui fa un cop d’estat, o ho intenta, a Espanya, va a la presó? Doncs fins i tot aquí tenim problemes de definició greus, només cal comparar què ha passat amb les i els polítics catalans engarjolats per una reivindicació política pacífica i democràtica i els militars que es van alçar amb trets i tancs. Si voleu, podem començar pel tema de les medalles, les pagues i els homenatges.

Jo recordo molt bé el 23 de febrer de 1981, estava estudiant per a un examen d’anglès, però el que m’acompanya d’aquella data, a banda de certes imatges de televisió, és la por i el silenci de casa meva i del meu barri. Aquesta és la que em va penetrar als ossos. Va ser l’ombra de l’alçament i de la postguerra de les generacions més grans la que em va caure a sobre.

Com és possible que l’esquerra espanyola actual es plegui a la monarquia d’aquesta manera, que no els han explicat la història els seus pares i mares, àvies i avis? Encara n’hi ha moltes i molts de vius, que aprofitin per preguntar; tot i que ni això hauria de caldre si realment són socialistes, o comunistes, o anarquistes, o ja no sé què. Com és possible que s’agenollin davant d’un rei o reina; d’aquest o d’un altre, del que sigui.

L’esquerra espanyola no només conviu amb la monarquia —de fet no sé de qui ha estat la idea d’aquest acte—, però és igual, perquè una de les feines principals del govern espanyol és sostenir-la i blanquejar-la. Quantes iniciatives de transparència o de rendiment de comptes en relació a la casa reial ha vetat el Parlament espanyol en democràcia? I en aquesta darrera legislatura? Totes. Més clar, aigua.