Potser a algú li haurà resultat estrany que agermani en el títol aquests dos personatges de la política espanyola, però em fa l’efecte que són un bon resum del perfil dels polítics actuals; no totes i tots, cert, però déu-n’hi-do. I no ho dic pas perquè hi trobo a faltar, tant en l’un com en l’altre, allò del “sobradament preparats”, sinó perquè han basat la seva carrera professional en l’adaptabilitat als temps.

Evidentment parlo de polítics amb càrrec, anava a posar amb èxit, però no és ben bé el mateix. Iceta, intrapartit, Cantó, interpartit, però en ambdós casos amb una trajectòria definida per la mateixa ambició: ser-hi, tant sí com no. Són mestres d'anar d’un lloc a l’altre sense necessitat ni de justificar incoherències o canvis de rumb, senzillament posant-hi teatre. En un cas, el d’Iceta, musical i, en l’altre, no ho sabria definir. 

La virtut de Cantó —no hauria pensat mai que parlaria d’ell en aquests termes, i tingueu clar que segueixen sense ser elogiosos— és que ha mostrat més coherència d’idees i de discurs que no pas Iceta. De fet, aquesta ha estat la seva excusa per anar trucant a la porta de diferents partits; això sí, sempre en coincidència amb l’enfonsament del vaixell en el que anava. Li ha sortit bé, però, perquè fins i tot li han fet un càrrec a mida; no és pas nou, però mai havia estat tan evident, ni havia tingut —des de la meva perspectiva— un nom tan eloqüent, tan ben trobat. La Comunitat de Madrid, és a dir Díaz Ayuso, l’ha nomenat director d’àrea de la “Oficina del Español”.

A Iceta i Cantó els defineix com a personatges públics viure de la política, i alhora la seva trajectòria defineix la política espanyola del segle XXI

En algun moment hauran de treballar junts. M’agradaria veure-ho per un forat, sense càmeres, només realpolitik. Aquesta setmana és notícia Miquel Iceta perquè en la remodelació del govern de Pedro Sánchez d’abans de vacances —com en els programes de tele— ha passat de ministre de Política Territorial i Funció Pública a ministre de Cultura i Esports. No sé si té alguna significació, positiva o no, que en ambdós casos tingui doble titulació. 

A Iceta i Cantó els defineix com a personatges públics viure de la política, i alhora la seva trajectòria defineix la política espanyola del segle XXI. Tot i que cap dels dos, en cap cas, ho explicaran així —si m’equivoco, ja em perdonaran, o no—, però tanta flexibilitat en nom del servei a Espanya no sembla pas heroica o un sacrifici, sinó senzillament oportuna, i acomodatícia.

El darrer nomenament, el d’Iceta, ha aixecat força veus de crítica per la manca de mèrits en el seu currículum que puguin ser una garantia, o si més no adients, al càrrec. Però, certament, ni és el primer ni l’últim que hi és sense credencials que l’avalin.

De fet, ara que a la universitat també avaluem capacitats, he de dir que em sembla que Iceta n’aporta moltes, no diré pas que bones, i ho ha demostrat en el discurs d’acceptació del càrrec. Sap què és la política i sap com moure’s en el sistema adaptant el discurs al públic que té davant, i per tant, ja n’hi ha molts i moltes, més en el sector de la cultura que té una bandera predefinida, que aplaudeixen el nomenament i el fan bo davant dels precedents. Cosa, tampoc, gaire difícil. Ara, d’aquí a treballar perquè la cultura i l’esport millorin, dependrà del que això hagi de significar. No només ho dic perquè són temps de més urgència que en èpoques recents i amb pitjors conseqüències directes immediates que abans, sinó perquè és el pitjor dels moments, encara que sempre ho és, per tenir un ministre que només treballa per mantenir-se en el poder, i a poder ser, obtenir-ne més.