Posats a celebrar, vull celebrar el que vulgui. Avui no és pas un dia en què m’uneixi a la celebració oficial. Estic allunyada del Dia de la Hispanitat, del Dia de la Verge del Pilar i, per descomptat, del Día de la Raza, perquè no m’identifico amb els principis i valors que representen; més encara si penso en la petjada que han deixat, i segueixen deixant, al món. En nom de pàtries, esglésies i races ―evidentment no només en nom d’aquestes―, s’han imposat idees i formes de vida i s’ha anat contra la diversitat en totes les seves formes possibles. No cal, per preservar allò que tu defenses o sents, destruir la resta.  

No m’hi vull representar, a més a més, perquè la història pot haver estat una i el present ser completament diferent, però no és el cas, ans al contrari. Només cal recordar el paper que té l’exèrcit, en forma de desfilada, en aquesta diada, però, donat el cas, això només és l’anècdota.

Certament, estem en un temps en què tot depèn com es miri ―en el cas d’Amèrica, es pot parlar de descobriment o de genocidi i colonització―, però aquesta no és només una qüestió d’opinions. I que quedi ben clar que cadascú es pot sentir ―i no ho dic en defensa “de lo meu”― identificat i orgullós del que vulgui. Evidentment també de la seva terra i la seva història. També per això tinc problemes amb el dia d’Espanya, perquè la hispanitat significa molt especialment la negació d’aquest dret a sentir la pàtria i la terra que jo vulgui, i per tant aquesta hostilitat reiterant m’allunya encara més del dia 12 d’octubre. 

La pell cremada és una joia que el pas del temps millora perquè et fa adonar-te que, quan es va al fons de les qüestions socials, aquestes són universals i intemporals

Posats, però, a celebrar llegats, em ve de gust aprofitar l’avinentesa per a recordar en Josep Maria Forn, mort la setmana passada i a qui vaig tenir la sort de poder conèixer personalment per l’atzar ―que potser no ho és― de la vida. Espero que això no molesti a ningú.

Em van trucar de l’Ajuntament de Blanes perquè volien fer un homenatge a Josep Maria Forn i volien no només remarcar la dimensió cinematogràfica del personatge, sinó també la social. La trucada em va encantar ―no per anar a Blanes, que sempre em plau―, perquè feia servir una pel·lícula de Forn per a les meves classes de l’assignatura de Sociologia de primer curs de la facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials a la Universitat de Girona. La mateixa pel·lícula que va obrir l’homenatge del dia 6 de maig de 2016 al Teatre de Blanes: La piel quemada.

La pell cremada és una joia que el pas del temps millora perquè et fa adonar-te que quan es va al fons de les qüestions socials aquestes són universals i intemporals. La nostra és una societat que canvia poc, si més no en els fets estructurals, malgrat que ens sembli que ho fa molt. Ens costa identificar el maquillatge i per això anem tan despistats. Les principals paradoxes de les condicions i de l’estil de vida explicades a partir del fet migratori a la costa catalana que bull amb la incipient febre turística dels anys seixanta mostren de manera descarnada com és la nostra societat, també avui en dia. Us convido a que la mireu, aprofitant que moltes i molts no heu d’anar a treballar; o si més no que sumeu aquesta recomanació a les habituals sobre què veure a les diferents plataformes d’entreteniment en línia.