Estem de celebració, i no parlo pas de l’anunci de nou govern a Catalunya. És una cosa que d’entrada sembla més banal, però no és cert, perquè també ens proporciona un bon reflex del tipus de societat que tenim. El Barça ha guanyat la Champions. Clar que no és el Barça del que normalment parlem —siguem culers o no—; no és l’equip masculí de futbol el protagonista, ni tan sols ho és d’alguna altra disciplina esportiva. És l’equip de futbol femení qui s’ha endut la copa. La meva més sincera enhorabona.
La celebració per això ha estat més curta, i no s’hi val l’excusa que es farà més tard. No és que no hi hagi hagut alegria, de fet, l’interès segons l’audiència del partit queda clar que és gros i, en canvi, el resultat en titulars, tertúlies i hores de tele i de carrer en general ha estat fluix, descafeïnat; només cal comparar-ho amb altres victòries del mateix rang. De fet passa a totes les disciplines —potser se salva el tennis—, però habitualment els títols del país, europeus o mundials tenen un ressò o un altre si són guanyadors o guanyadores els que els aconsegueixen. I després hi ha periodistes que tenen la barra de negar que la notícia és construïda, quan sempre i en tots els casos ho és; fins i tot ho serà quan la faci un dispositiu d’intel·ligència artificial i no només per una qüestió de patriarcat i androcentrisme.
Ara bé, aquest no és només un negociat del periodisme, experts de tota mena, tècnics i no sé quins altres tipus de perfils que envolten el món del futbol, o dels esports en general, segueixen reproduint el biaix de gènere, voluntàriament o involuntàriament, però amb una gran eficàcia.
L’interès, segons l’audiència del partit, queda clar que és gros i, en canvi, el resultat en titulars, tertúlies i hores de tele i de carrer en general ha estat fluix, descafeïnat
Sempre som allà mateix. Malgrat canvis evidents, el valor no és de la cosa en ella mateixa, sinó de qui la fa. No puc evitar pensar —salvant les distàncies també patriarcals— en la diferència que feia Marx entre valor d’ús i valor de canvi i com és d’útil sempre aquesta comparació. Si no, que els ho diguin a les jugadores respecte dels seus sous, les condicions laborals i en general tot el que envolta la seva professionalitat en comparació als homes que fan aquesta mateixa feina.
Ara no entraré en la qualitat del joc, en l’espectacle —en el bon sentit de la paraula— que s’ha donat al camp i altres tipus de comparacions ridícules o arguments que normalment es fan servir per desqualificar les jugadores, o el que s’anomena joc femení, davant dels jugadors, als quals ja no es qualifica el joc perquè és el joc per excel·lència, sigui bo o dolent, perquè és el dels homes.
No ho faré perquè aquests arguments i d’altres per l’estil són els mateixos que es diuen en cada situació, àmbit o espai en què les dones fan d’homes. És a dir, en tot allò que a la nostra societat tradicionalment ha estat reservat als homes; de manera real o només en el relat, però que té un gran pes en l’imaginari i que necessita tot tipus de mecanismes de discriminació per poder seguir mantenint la superioritat masculina. No cal ser jugadora de futbol per saber-ho.
Les dones ens hem obert pas de manera gens amable, ho dic per la resistència visible o invisible que hi trobem per part dels homes i d’algunes dones, en “terra d’homes” —us recomano la pel·lícula—. Però del que seria hora ja és de deixar-nos de tanta categorització i senzillament pensar en persones independentment de la seva identitat amb relació al binomi tradicional de sexe-gènere. I mentre no s’aconsegueix, pensar només en el futbol.