Ja hi som, i a sobre hem d’estar contentes. Aquesta no és només la setmana del Black Friday o, a Catalunya, dels pressupostos, és la setmana del 25 de novembre i, com a tal, les administracions públiques es posen les piles, perquè, si més no, sembli que s’ocupen del tema.

No puc pas dir que no s’hagi avançat en polítiques públiques per a l'erradicació de la violència masclista, que no vol dir el mateix o ser sinònim que hàgim avançat en el fet que desaparegui o, senzillament, que l’hàgim debilitat, fet més feble o haver posat traves a la seva lliure circulació. Tan de moda que s’estan posant els passaports per a tot i, en canvi, en aquest cas no se'n veuen.  

Estem davant d’un mal l’arrel del qual no ataquem, no encarem i per això moltes de les mateixes polítiques que es dissenyen i fins i tot s’arriben a implementar ―amb pressupost i mitjans inclosos― no es poden qualificar d’eficients. No és una opinió, és senzillament una constatació de les evidències científiques. Clar que sempre ho podem comptar tot i donar-li el valor que vulguem; més encara en una societat que no vol mirar a la cara les seves patologies més sagnants, encara més si això implica que els homes del país s’hagin de mirar al mirall.

Les mesures més importants no han de ser finalistes, que, d’altra banda, només poden ser un pedaç; ho han de ser mesures preventives que eliminin la legitimació, l’oportunitat, la voluntat i fins i tot el desig d’exercir violència contra les dones

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, anunciava aquest cap de setmana a la campanya que fa per terres del nord que aquesta mateixa setmana dotarien amb 35 milions d’euros el pressupost per ampliar i millorar la teleassistència en violència masclista. En sentir-ho, automàticament em van venir dues coses al cap. La primera, que ja s’havia donat el tret de sortida a la campanya del 25-N. De fet, divendres ja hi va haver una prèvia amb la notícia ―altrament reivindicada de lluny― de l’ampliació dels tipus de recompte dels feminicidis. I la segona: és en la teleassistència on s’ha de posar el focus?

És molt fàcil pensar que tot cal i que segur que serà un bon ajut i que fins i tot pot arribar a salvar alguna vida més, però la qüestió no és aquesta, sinó quantes vides de dones no caldria que fossin salvades senzillament perquè ja no es posarien en perill? Ningú està en aquesta pantalla i, tal com s’està jugant el joc, no hi arribarem mai. Les mesures més importants no han de ser finalistes, que, d’altra banda, només poden ser un pedaç ―més o menys ben posat―; ho han de ser mesures preventives que eliminin la legitimació, l’oportunitat, la voluntat i fins i tot el desig d’exercir violència contra les dones, de tota mena i en diferents graus.

M'hauria tret el barret davant del president del govern espanyol si veiés un canvi de rumb en les polítiques, si veiés en les seves paraules alguna cosa més enllà d’aprofitar l’avinentesa i, especialment, hi observés algun indici de voler acabar de debò amb el problema. Passa, però, que de fet la nostra societat encara no ho considera un problema general, sinó un problema de les dones, i, segons com, no de totes, només d’algunes dones. Per tant, malgrat les xifres, no costa pensar en altres coses molt més importants i, en tot cas, posar-hi 35 milions ja sona a molt.