Plácido Domingo s’ha donat per la pell, i ha reconegut el que primer havia negat alhora que ho menystenia. Sí, atacava les dones. Ell deia “galanteries d’una altra època” a imposar la seva conducta d’abús a les companyes de professió i possiblement a altres dones que s’han creuat amb ell. No a una, a moltes més, encara que amb una ja n’hi ha prou. Ha acabat admetent els fets perquè d’ofici, als Estats Units, AGMA, el sindicat de músics d’òpera, va engegar una investigació, i perquè va pensar que no se’n sortiria: el seu comunicat el va precipitar, fins i tot potser generar, la sentència que en aquell país condemnava Harvey Weinstein per fets similars.
La cronologia és molt important, perquè demostra que el reconeixement i la petició de perdó són de fet resultat de la impossibilitat de sortir airós de tot això i la possibilitat certa d’haver-ne d’assumir les conseqüències; si no de la majoria dels fets, sí d’una part d’ells. Però Plácido Domingo no és el problema, o si més no el problema més gros. No ho dic, només faltaria, en el sentit de treure importància al seu comportament, sinó de voler constatar que ell, i els altres casos que han vist la llum, són només la punta de l’iceberg. Hi ha un munt d’homes que han actuat així i segueixen fent-ho, a tot arreu i en tots els àmbits; i, segurament, de molts d’ells no en sentirem a dir res, per diversos motius, però especialment perquè tenen un munt de còmplices.
El cas del tenor torna a ser paradigmàtic del que fa la nostra societat amb les dones que denuncien: posar-se en una bona part, per no dir majoritàriament, a favor de l’agressor
El cas del tenor torna a ser paradigmàtic del que fa la nostra societat amb les dones que denuncien: posar-se en una bona part, per no dir majoritàriament, a favor de l’agressor. A on són tots aquells homes i dones que de seguida en saltar la primera denúncia contra Domingo es van posar de part seva? A on és la seva condemna pública del seu propi comportament i la del cantant? No van tenir problema a condemnar d’entrada la denunciant, directament o indirectament, tant de paraula com no anul·lant els seus contractes o omplint els teatres on ell actuava. Aquest tipus de comportament és el que ha de tenir una societat, això vol dir cada un i una de nosaltres, envers la violència masclista? De debò algú creu que així desapareixerà? Evidentment, cal respectar la presumpció d’innocència, però alhora, a aquestes altures, tothom sap que amb els casos de denúncia de violència masclista el que es posa en marxa són totes les eines del patriarcat per negar la major. Quant de temps pensem seguir escudant-nos en excuses de mal pagador? Una de les més recurrents, quan ja no es pot defugir l’evidència, és sentenciar que “una cosa és l’art i l’altra la persona”; no dic que no sigui així, però mostra’m a qui admires i per què i sabré ben bé qui ets. Però, a més a més, tampoc deu ser ben bé així, no deu ser tan clara aquesta separació entre art i ètica ni tan sols pels que la defensen; ens ho ha deixat ben clar un altre cas recent d’un il·lustre.
Kobe Bryant, jugador de bàsquet, ha mort de manera sobtada en un accident i la seva figura ha estat lloada a tort i a dret. Una periodista, Felicia Somnez, del Washington Post va assenyalar que el jugador havia estat acusat d’una violació l’any 2003, de la qual va demanar “perdó” a la víctima en l’acord a què van arribar per no anar a judici. No només la van atacar els furibunds seguidors de l’art de Bryant amb la pilota, el seu mateix diari la va censurar i suspendre. No cal afegir-hi res més, més significatiu no pot ser. Hem de seguir estant alerta i denunciant tot allò que puguem. No sé si només a mi les notícies, fotos incloses, de les manifestacions del dia de les dones d’aquest any m’han semblat que volien empetitir-les i, per tant, fer-nos menys visibles a nosaltres i a les nostres reivindicacions. Tinguem clar que cada pas que donem és combatut de manera ferotge.