Tot Espanya està trasbalsada amb el testimoni punyent que Rocío Carrasco, filla de Rocío Jurado i Pedro Carrasco, ha deixat davant les càmeres de Telecinco. Rocío Carrasco, abans popular per ser filla dels seus pares —especialment la mare— i últimament més coneguda per ser l’ex d’Antonio David Flores, ex-guàrdia civil que va passar a viure de la tele gràcies a haver-se casat amb ella, i mare de Ro, Rocío Flores, concursant de reality i famosa per ser filla de qui és i haver fet públic que l'odia, ha provocat un tsunami que espero i desitjo que no l’engoleixi.
No dubto pas del seu testimoni; només n’he vist fragments, però s’assembla massa a altres testimonis que he sentit de viva veu per poder-lo posar en dubte. A banda que si una cosa està clara en violència masclista, és que el que primer has de fer és no posar-la en dubte. Per moltes raons, la primera i més clara és que no es posa mai en dubte d’entrada les víctimes de cap altre tipus de delicte i en canvi d’aquest sí; sense que això no vulgui dir que no s’hagi d’investigar, tot i que no em serveix que es digui que els jutjats ja ho han fet.
La tele no està ajudant una dona en una situació desesperada, està fent diners, i això és molt perillós, perquè el relat mediàtic evolucionarà no segons la raó o el respecte a les persones, sinó cap allà a on convingui per omplir les butxaques que toqui i fer el màxim d’audiència possible
Rocío Carrasco ha tingut una vida exposada als mitjans de ben petita i potser sí que no tenia més remei que tornar a ser protagonista de les pantalles per adreçar la situació, però no tinc clar que no se li giri en contra; a ella i a l’avenç de la lluita contra la violència masclista. No soc tan optimista en aquest sentit com la ministra Montero, perquè malgrat que la denúncia pública és molt important en aquests casos, el linxament també pot ser èpic. I més encara a Espanya, de fet, a tot arreu; moltes dones ho saben molt bé.
La violència masclista és un tema clau del patriarcat i, per tant, de la nostra organització social i, en aquest sentit, té un munt de soldats que li fan de garants, els veurem aquests dies opinant també a tort i a dret. I el país està poc preparat encara —no hem fet els deures sobre el masclisme—, per abocar-lo a una campanya mediàtica d’aquestes característiques, i completament al marge del debat seriós, reflexiu, documentat i amb coneixement de causa.
La tele, si més no la tele com aquesta, no està ajudant una dona o una mare en una situació desesperada, està fent diners, i això és molt perillós, perquè el relat mediàtic evolucionarà no segons la raó o el respecte a les persones —totes les implicades, no només Rocío Carrasco—, sinó cap allà a on convingui per omplir les butxaques que toqui i fer el màxim d’audiència possible. Tant de bo li serveixi a ella i serveixi a Espanya per avançar en el coneixement, denúncia i erradicació de la violència masclista. Estic amb l’ai al cor, malgrat també desitjar-ho de tot cor.