Josep Borrell ha anat a Moscou com a alt representant de la diplomàcia europea i ha tingut una important topada amb el ministre d’Exteriors rus, Sergei Lavrov, a causa dels presos polítics. Borrell reclamava la llibertat de Navalni, opositor de Putin, i Lavrov li ha recordat els presos polítics catalans.
L’embolic entre Espanya i Rússia a causa de la independència de Catalunya ja fa temps que dura, i hem de dir que és el país del fred el que guanya per golejada; si més no pel que fa a riure’s de l’Estat que ens ocupa. Les acusacions de banda de la part espanyola han estat d’allò més diverses, tant pels actors com pels temes. Pel que fa als primers, el mateix govern espanyol, diaris, jutges i fiscals —investigació oberta a l’Audiència Nacional— i polítiques i polítics unionistes que s’han apressat a dir, sense comprovar degudament, coses prou fora assenyades sobre l’amor que Rússia té als i les catalanes. S’ha parlat des d’ingerències informàtiques i espies, a tropes russes preparades per ajudar a triomfar el procés. No sé si recordeu els acudits que corrien per la xarxa, alguns de molt bons. Ara Rússia s’ha despatxat a gust amb Espanya, posant Borrell al seu lloc. De fet, li devien tenir ganes des que s’hi va referir, el 2019, sent ministre d’Exteriors, com a “vell enemic” i sospesant l’amenaça que podria suposar per a Europa.
La Unió Europea té molts problemes de credibilitat, per la seva pròpia inoperància i per la hipocresia amb què temes cabdals són tractats, i especialment pels representants que tria, i, en aquest cas, més que mai
Per descomptat, el que ha passat i segueix passant amb Navalni és un absolut disbarat, però precisament el menys indicat per a reprovar-ho, o condemnar-ho, és Josep Borrell. I no pas perquè no tingui raó amb el que diu, sinó perquè no es pot demanar als altres que facin o deixin de fer el que tu fas o has fet. L’autoritat no te la dona el càrrec, ets tu qui l’ha de donar al càrrec. Te la dona la trajectòria —o en tot cas, tenir més poder que no pas l’altre— i aquest no és el cas de Josep Borrell; i no només pel que fa a Catalunya.
El debat que hi ha a Espanya sobre si les i els polítics catalans són “presos polítics” o “polítics presos” no té cap sentit fora de les fronteres de l’Estat i el fet que la Unió Europea hagi sortit en defensa de Borrell i d’Espanya encara fa que el ridícul sigui més gros. La Unió Europea té molts problemes de credibilitat, per la seva pròpia inoperància i per la hipocresia amb què temes cabdals són tractats, i especialment pels representants que tria; i, en aquest cas, més que mai. Faria riure si no fos tan seriós, tant pel que fa a la vida de Navalni com a la de les i els exiliats i les preses i els presos polítics catalans.
La junta electoral ha prohibit dir en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya, una vegada més, “presos polítics” i “exiliats”, una absoluta aberració que passa ja per l’acceptació general. Ens hauria de fer vergonya que hagi de ser Rússia qui ens ho deixi clar, però més encara que la censura es normalitzi a l’Estat.