Les detencions d’ahir, la manera com s’han produït i, especialment, la seva justificació deixen clar que tot el relat que assegura que l’independentisme està de baixa, o directament mort, és mentida. Cert és que a un estat que tingui per res la democràcia li costa poc saltar-se tots els preceptes que la sustenten i reprimir la discrepància política, que no necessàriament ha de ser dissidència, com qualsevol dictadura a l’ús; però, en tot cas, no es posen a treballar si consideren que l’amenaça és irrisòria.

I si no, recordeu com es fotien obertament, totes i tots ―si més no, tots els que en van parlar―, els actors socials, polítics, econòmics i administratius espanyols de les primeres iniciatives reclamant llibertat i independència, encara que només fos per decidir. D’aquells riures van passar a l’acció per aturar-nos ―recordeu la recerca de les urnes i paperetes―, i després van passar a fer-nos por ―amb escorcolls i detencions que no semblaven altra cosa que arbitràries―, fins a culminar la seva estratègia amb els cops de l’1-O i la presó i el judici a la cúpula independentista per escapçar el moviment definitivament. En la seva lògica, no queda més, pot ser que treure els tancs, per fer el mateix a més escala, perquè si no es dialoga, si no es negocia, l’única sortida és fer valdre la força. I, certament, un estat en té molta, de força, més encara si aquesta l’aplica no pas de fronteres enllà, sinó dins del seu propi territori. A això van, i d’aquí l’arribada continuada d’efectius dels cossos armats de l’estat espanyol a Catalunya.

Costa d’entendre que en la declaració de Teresa Cunillera sobre els fets justifiqui que es tracta d’una detenció preventiva. Sento molt que els represaliats pel règim franquista que són socialistes tinguin, a hores d’ara, aquestes i aquests representants

Espanya s’ha situat aquí, en aquest paradigma de la violència institucional, no en té un altre. Se sigui estat o ciutadania, se sigui de dretes o d’esquerres: violència. Per això sempre la resposta a l’independentisme és una amenaça amb un puny o una arma, o un jutge, i no una contrapartida de model social, polític o econòmic. És l’absència de raó, és només el poder i la força. I per això també és tan important que l’independentisme encaixi en la definició de banda armada, com ETA, atès que és el referent més directe que tenen. En el judici ho han intentat a tort i dret i no se n’han sortit més enllà d’un relat tragicòmic de la bestialitat de la ciutadania que participa en el procés, que ha deixat els agents de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil molt mal parats pel que fa a la seva competència professional.  

És només en aquest marc que es pot entendre, i fins i tot així costa, el comunicat que ha fet la Guàrdia Civil i les imatges que ha proporcionat per avalar la seva actuació. Però costa encara més d’entendre que en la declaració de Teresa Cunillera, delegada del govern espanyol a Catalunya i d’un partit que va patir la repressió de l’estat franquista, sobre els fets justifiqui que es tracta d’una detenció preventiva. Sento molt que els represaliats pel règim franquista que són socialistes tinguin, a hores d’ara, aquestes i aquests representants. És molt pitjor això que no pas les declaracions de Lorena Roldán, o altres igual de cridaneres, perquè només denoten la seva ignorància en la diferència entre “apretar” i “prémer”.