En Toni Cantó i jo vam néixer el mateix any, 1965, però no podem pas dir que hàgim tingut vides semblants, malgrat compartir estat i generació. I tampoc crec que s’expliqui, si més no i prou, perquè no hàgim triat el mateix país. Ens coneixem, tot i que circumstancialment, ell segurament ni se’n recorda, de fet, no té per què fer-ho. Vam coincidir en un plató de televisió, ja fa temps, a 8TV, i el debat, entre tots dos, va ser prou tens. Fins i tot agre. Segurament culpa meva: no m’agradava el que deia abans —fins i tot abans de dedicar-se a la política— i ha seguit sense agradar-me, però sembla mentida com canvien les coses. I, en aquest cas, el coronavirus no hi té res a veure.

M’ha cridat l’atenció que els titulars destaquessin que Toni Cantó havia dit que estava malament, i això no ho dic com un demèrit. És important reconèixer quan no estem bé, quan les coses no ens van bé, encara que només sigui per una qüestió d’higiene mental, però no és fàcil fer-ho en un context contrari a la feblesa i al fracàs. Encara que aquest sigui momentani, perquè ja sabem que no li costa gens canviar de partit.

Ahir al matí hi va haver la tan esperada —durant el cap de setmana— reunió de l’executiva de Ciutadans després del terrabastall polític de la setmana passada —amb ruptures, separacions, trànsfugues, expulsions i mocions—, en la qual, entre altres coses, Toni Cantó ha presentat la seva dimissió. No només com a membre de l’executiva del partit, sinó del mateix partit i a més renuncia a l’acta de diputat i tot.

Potser ara haurà entès, encara que només hagi estat per una fracció de segon, què se sent quan no et deixen votar, quan les coses es decideixen per decret o per força o per imposició

Ara, el que no m’esperava en llegir la notícia sencera és que l’entendria; tot i que dir que podia sentir empatia per ell seria una exageració massa evident. No m’entengueu malament. No m’interessen els problemes entre els membres del partit taronja i menys encara em semblava que res del que podria dir Cantó en podria interessar mai. De fet, normalment, les seves declaracions, els comentaris que fa, la seva manera de veure el món m’irriten profundament. No només perquè no els comparteixo, sinó perquè acostuma a ser un atac directe a la llibertat, als drets fonamentals o sempre —de passada o no, no fos cas que no quedes clar— un atac a Catalunya, al procés, als i les independentistes i, per arrodonir-ho, als catalans i catalanes.

Toni Cantó ha sortit del tot enfadat, profundament indignat, de l’executiva del seu partit perquè ha demanat votar i els altres no han volgut. No sé qui s'hi ha oposat, si la presidenta, Inés Arrimadas i prou, o tota la resta, o només la majoria. La qüestió és que no s’ha pogut votar, que era la demanda —suposo que en aquest cas legítima— que feia Toni Cantó. La de voltes que fa el món.

Potser ara haurà entès, encara que només hagi estat per una fracció de segon —no tinc més esperança—, què se sent quan no et deixen votar, quan les coses es decideixen per decret, o per força, o per imposició. El que arriba a frustrar —tot i que la “f” és una altra— que en democràcia encara se segueixen decidint les coses sense democràcia. Tota una lliçó com poques, encara que demà —és a dir avui dimarts— és possible que Toni Cantó ja hagi modulat fins i tot el seu discurs sobre els fets segons l’univers que defensa. Una relliscada la té qualsevol.