Després de les declaracions de Villarejo sobre els atemptats a la Rambla i a Cambrils massa gent s’ha apressat a dir que Villarejo era un mentider, un oportunista i que no calia donar-li crèdit. Jo encara estic perplexa, no per les declaracions ―i és molt preocupant arribar a aquest punt―, sinó per la reacció abranada i gairebé unànime que han provocat i que es resumeixen en: Villarejo s’ho inventa o de Villarejo no en podem creure res, o alguna cosa semblant
Això no és cert d’entrada, no ho és mai en cap cas, però menys en aquest en què hi ha massa gent, i a més a més, molt diversa, a qui li interessa que Villarejo no digui res. I ara no parlo només dels atemptats. Per tant, el millor, deuen pensar molts, és que si no és possible mantenir-lo amb la boca tancada, desacreditar-lo perquè el que pugui dir no tingui efecte. Però, al meu entendre, al conjunt de la ciutadania ens interessa especialment tot el contrari. Imagineu-vos què deuen pensar les víctimes, no ja de Villarejo, ni del CNI, sinó de totes i tots nosaltres. Com podem menystenir una cosa així?
Encara ara ―i ja ha passat la tempesta, talment d’estiu perquè aquesta setmana hem passat a altres temes― em faig creus que siguem una societat tan poc desperta i especialment tan poc espavilada. Del sentit i posicionaments crítics ja ni en parlo, perquè això ja seria de lliga professional, atès el clima imperant. Si Villarejo diu una mentida, ha de quedar acreditat i no en tinc prou que em diguin que els Mossos ja ho han investigat. Especialment, perquè en aquesta mentida s’involucra l’Estat.
El sistema està més protegit que mai, perquè fins i tot quan ensenya les tripes hi ha tot un exèrcit de pensadores i pensadors que ens diuen que el que es mostra és mentida
Tots aquells i aquelles que s’han apressat a assegurar la major en tot tipus d’intervencions als mitjans de comunicació ja deuen saber per què ho han fet; pot ser, fins i tot, que s’acabi demostrant que tenen raó i precisament aquest és l’aspecte clau: la demostració. Tenint en compte qui és Villarejo, s’ha d’investigar el que diu; tot i que ja seria difícil fer-ho en les millors de les condicions democràtiques, atesos els personatges i les instàncies implicades. Però no cal ni preocupar-se per això, no hi ha un reclam generalitzat per aclarir els fets, al contrari. No hi ha cap tipus de pressió o d’alarma social, tot i la gravetat dels fets. La mateixa pressa per matar el tema ja fa prou ferum i encara en fa més que la majoria de caps pensants del país considerin que no hi ha res a investigar, a aclarir, a explicar.
Fins on hem arribat i fins on més arribarem si ens quedem impassibles o menystenim unes declaracions com aquestes? Com ens pensem que es fa la democràcia? Algú es pensa que te la venen a portar a casa com una pizza? I, en tot cas, la pizza també l’has de demanar, reclamar si no te la porten o si arriba en males condicions i pagar-la.
A mi sempre em preocupa que aquests personatges que tenen tant per explicar no puguin fer-ho perquè perdin la vida en ―o no― estranyes circumstàncies; però resulta que no cal, perquè en aquest país hi ha massa gent disposada a mirar cap a una altra banda. El sistema està més protegit que mai, perquè fins i tot quan ensenya les tripes, hi ha tot un exèrcit de pensadores i pensadors que ens diuen que el que es mostra és mentida. És just un miratge. Hem tornat a l’època dels predicadors malgrat que en seguim dient analistes.