Per sort, i per alguna cosa més, s’han trobat sans i estalvis els excursionistes que es van perdre a la Cerdanya aquest cap de setmana. La notícia la vaig sentir a TV3 i em vaig quedar esglaiada, primer, per la situació que es dibuixava i, segon, perquè la reportera que explicava els fets hi va afegir que el canvi d’hora no afavoria gens la recerca, atès que s’havia hagut de plegar d’hora. Un greuge més per a l’horari d’hivern.

Us semblarà una petitesa insignificant a portes d’una possible tragèdia fixar-me en un detall com aquest, però el cert és que les petites coses en fan de molt grosses i els mals, o les seves conseqüències, a llarg termini són els més difícils d’identificar. Sí, a la majoria no li agrada el canvi d’hora en ell mateix i menys encara aquell que suposadament ens fa guanyar una hora un dia, però ens fa arribar més fosc a casa. Un drama que té molt de context d’entrada en l’hivern i que ens fa creure en coses que no tenen cap fonament. Ans al contrari.

Que la matinada de dissabte a diumenge endarreríssim el rellotge no vol dir pas que hàgim perdut cap hora de llum; tret evidentment els minuts que s’escurcen inexorablement de dia a dia fins que fem el tomb i els tornem a recuperar, també dia a dia. La diferència de dissabte a diumenge només era una qüestió de canvi d’hora social, no pas de perdre o guanyar una hora i, per tant, a no ser que els del rescat s’haguessin llevat tard, el temps per a la recerca era el mateix amb horari d'hivern o sense.

Ara bé, la sensació de tenir una hora més a la tarda a l’estiu és molt poderosa en unes generacions de ciutadanes i ciutadans criats en un desgavell horari sense precedent mundial. Només ens sembla que tenim més temps en l’horari d’estiu perquè hi ha més hores de llum, perquè el dia és més llarg i no tant perquè, encara que això també és així, s’ha canviat l’hora del rellotge.

No és només una qüestió de mal son, també ho és de salut, de rendiment laboral i de rendiment en l’aprenentatge; de benestar social, en el sentit més ample

Tot un embolic important que semblava que amb la decisió, ara ja no tan ferma, d’aquest estiu de la Comissió Europea se solucionaria; però que té més perill de resoldre’s malament que no pas bé. Els canvis d’horari ens van molt malament, es mareja el cos i no sembla que els suposats beneficis energètics i/o econòmics siguin ja tan clars. Això és així per a totes i tots els europeus; en el nostre cas més encara, perquè des que Franco va alterar els horaris per estar en l’onda del feixisme europeu, no hem redreçat la situació.

A Catalunya fa més de cinc anys que treballem intensivament en el tema de la reforma horària. Per moltes raons, la més important, al meu entendre, per generar una veritable cultura responsable i informada entre la ciutadania sobre la importància del temps i la seva organització social.

Tenim prou patologies associades que ho exigeixen, com el percentatge tan alt d’insomni o d’altres trastorns del son, com el jet lag social. Tot i que no és només una qüestió de mal son, també ho és de salut, de rendiment laboral i de rendiment en l’aprenentatge; de benestar social, en el sentit més ample.   

Encara que no ens ho sembli, l’horari d’hivern és el que més ens acosta a l’horari solar. Posar una hora menys al rellotge ens deixa només amb una hora més de desfasament respecte del fus horari que ens correspondria, el del meridià de Greenwich. En qualsevol cas, el que hem de tenir molt clar és que variar les hores de llum a l’inici o al final del dia ―el que fem amb el canvi horari― és especialment important a l’hivern, atès que és quan menys hores de llum hi ha i és quan més important és la sincronia entre l’horari social i l’horari solar.

Només ens fixem en el rellotge del mòbil o el que portem al canell, però no en el rellotge interior que marca el nostre ritme circadià. Ens activem amb la llum, la necessitem al matí per a despertar-nos i tenir energia, i ens preparem per al son a mesura que aquesta va desapareixent. Qui vulgui viure de nit que encengui el llum.