El Congrés dels Diputats ha aprovat la primera llei de la legislatura per modificar la durada màxima dels processos penals.

L’any 2015, durant la majoria absoluta del PP, es va modificar la encara vigent Llei d’Enjudiciament Criminal (LECrim) de 1882, per posar límit a la durada màxima de les investigacions o instruccions penals. La maldestra regulació de 2015 tenia com a propòsit inconfessat aconseguir l’arxiu de moltes causes de corrupció que afectaven dirigents del PP. Gràcies a la llei Catalá (pel nom del Ministre de Justícia del govern M. Rajoy) va arxivar-se sense acusació, per exemple, la causa pel cas Pasarelas que se seguia contra l’expresident murcià Pedro Antonio Sánchez. La inacció de la jutgessa instructora i la fiscalia van provocar l’arxiu en aplicació de la llei Catalá. La reforma de 2015 havia estat per això titllada de “llei d’impunitat” vergonyant i objecte de crítiques generalitzades per part de la majoria de forces polítiques i operadors jurídics (des dels professors de dret processal a bona part de les associacions de jutges i fiscals).

No és per tant d’estranyar que tant el PSOE com especialment UP s’haguessin compromès a derogar la reforma tan aviat com tinguessin ocasió. I, així, només arrencar la XIV legislatura el grup parlamentari d’UP va presentar una proposició de llei per derogar la reforma de l’article 324 de la LECrim que havia permès la impunitat de diverses causes de corrupció.

Durant el debat a la totalitat de la proposició de llei vaig intervenir al Ple expressant que compartíem la necessitat de derogar la reforma que havia permès la impunitat de tantes causes de corrupció, però que tampoc ens agradava tornar a la situació anterior a 2015 en la qual les causes penals s’eternitzaven. Tots els advocats en exercici hem viscut moltes vegades la situació de defensar algú a qui s’havia imputat només per si de cas i veure amb desesperació que malgrat l’evidència de la seva manca de responsabilitat quedava sotmès al procés fins que acabava la instrucció, sovint anys més tard, amb el patiment, estigmatització i costos de defensa que l’injustificat manteniment de la imputació comporta.

Tots els advocats en exercici hem viscut moltes vegades la situació de defensar algú a qui s’havia imputat només per si de cas

Això succeeix perquè quan els jutges dubten de si algú ha d’anar a declarar com a testimoni o com a investigat, solen optar per citar-lo com a imputat, teòricament per donar-li més garanties (ja que llavors té el dret a ser assistit per un advocat i especialment el dret a no declarar i/o no dir la veritat). Però, malauradament, encara que després de la declaració es comprovi que el pobre passavolant no hi tenia res a veure, segueix en aquesta situació d’imputat fins que acaba definitivament la instrucció i es concreta contra quines persones podrà obrir-se el judici oral.

Per sorpresa (des de la meva curta experiència parlamentària, és estrany que ningú canviï d’opinió per la intervenció d’un diputat d’un altre grup, i més si aquest és un grup petit i tan estigmatitzat com Junts per Catalunya), l’endemà de la meva intervenció vaig rebre dues trucades, una del Ministeri i l’altra del portaveu d’UP i també advocat Jaume Asens, dient-me que els havia convençut  la meva esmena i que si em semblava bé podíem procedir a redactar una esmena transaccional que recollís l’esperit de la meva.

I així ho vam fer fins arribar al text aprovat aquest passat dijous que preveu que les causes penals duraran un màxim de 12 mesos que només es podrà prorrogar per períodes de fins a sis mesos, però a condició de que el jutge expliciti les causes que han impedit finalitzar la investigació en termini i concreti les diligències que s’han de practicar, concedint-se a les parts la possibilitat de demanar la pròrroga o oposar-s’hi. Amb la regulació aprovada, entenc que es reforça el dret de defensa ja que es troba un equilibri entre la impunitat que permetia la llei Catalá i l’exasperant eternització de les investigacions abans de 2015.

Encara que es tracti de la modificació d’un únic article de la LECrim, la importància de la reforma és d’enorme transcendència pràctica. Obligarà a jutges i fiscals a posar-se les piles des del minut u de la instrucció i limita també la pràctica d’instruccions prospectives (anar practicant diligències fins que es trobi alguna cosa) tan perilloses quan la justícia s’utilitza per reprimir els dissidents.

S’ha dit, amb raó, que el funcionament de la justícia penal és el veritable termòmetre del grau real d’una democràcia. Amb la reforma aprovada dijous hem donat un petit però important pas per evitar algunes pràctiques que s’han demostrat molt pernicioses.