Aquests primers mesos del 2023 he tingut l’oportunitat de reunir-me amb entitats del tercer sector perquè, més enllà de visites, converses i activitats en què he pogut participar aquests últims anys, volia escoltar quina era la seva situació passada la pandèmia de covid-19. Just abans de l’esclat de la pandèmia, havíem posat en marxa el Pacte Nacional pels Drets de les Persones amb Discapacitat i les urgències que vam haver d’atendre el 2020 en van frenar l’activació. Amb tot, la conversa amb aquestes entitats m’ha servit per completar algunes idees que ja he anat coneixent aquests últims anys sobre l’estat del sector en la sortida de la pandèmia. I és per això que vull compartir algunes reflexions obertament.

La primera pregunta que crec que hem de fer-nos com a societat, des de la ciutadania, però sobretot des de les institucions, és si cuidem prou la gent que ens cuida. Hi ha molts sectors que són essencials —i que la pandèmia ens en va fer més conscients— i hem de valorar si els reconeixem aquesta importància. La gent que ens cuida, quan tot falla, és la que més necessitem. I en el cas de les persones amb discapacitat, aquesta importància és encara més gran i més valuosa. Per això, convido tots els partits, institucions i governs a repensar si les partides econòmiques que destinen a ajudar les entitats del tercer sector per fer la seva feina de suport és suficient o caldria que fos força més elevada.

És evident que sempre calen més diners i més recursos per a les entitats. Però també és cert que ens podem fixar en altres aspectes que no tenen a veure amb els diners i que també les ajudarien enormement. Per exemple, la desburocratització de l’accés als ajuts i subvencions. Moltes entitats perden la seva eficàcia social en un mar de paperassa administrativa per a la qual no es van crear. Aquest excés de justificacions que fa tan feixuga la seva feina i que, en els pitjors casos, els fa desistir d’emprendre nous programes i d’atendre més persones usuàries. Avançar cap a la concertació dels seus serveis seria un pas important per a moltes entitats que veurien alleugerida la càrrega administrativa per a dedicar l’esforç a l’assistència i al suport a les persones. És bo que avancem cap a una administració que confia en les entitats que ja han demostrat que treballen correctament any rere any i desprendre’ns d’un plantejament basat en la desconfiança i la por.

També he pogut observar una altra tendència preocupant en aquest sector: l'enorme dificultat per retenir el talent que les entitats han ajudat a formar. Els recursos minsos de què disposen —unes entitats que fan una feina de servei públic— els impedeixen remunerar prou bé els seus treballadors i no poden competir amb els sous més elevats que sí que els paguen algunes empreses i la mateixa administració. Per tant, es produeix una fuga de talent cap a empreses i administració després d’haver adquirit coneixements, formació i experiència a les entitats, que es veuen obligades a començar des del principi amb treballadors nous. Cal dotar les entitats de contractes-programa i de convenis que els permetin pagar sous dignes als seus treballadors; és a dir, a la gent que ens cuida.

He volgut destacar dos dels aspectes que més s’han repetit a les reunions que hem tingut, però és evident que hi ha un bon reguitzell de reivindicacions raonables i urgents que caldria atendre com més aviat millor. Espero que el Pacte Nacional agafi un bon ritme, que s’hi puguin consensuar solucions bones per al sector i que puguem esdevenir un país modern i just amb les persones que més ho necessiten. La riquesa que tenim en aquestes entitats, grans i petites, històriques i noves, que es desviuen per ajudar i cuidar-nos és molt gran. De fet, som un país que ha sobreviscut contra tot pronòstic gràcies a aquesta força de la societat civil que s’expressa en molts camps i que és plural i enèrgica com poques al món. Ara ens cal cuidar les persones que ens cuiden.

Quim Torra i Pla
131è president de la Generalitat de Catalunya