Quan es va conèixer la mort d’Alain Delon, Carlos del Amor, periodista murcià establert a Madrid, va publicar un tuit en el qual preguntava a la seva corrua de seguidors sobre qui havia sigut l’actor més guapo de la història: si el francès o Paul Newman. La pregunta, de l’estil de les que formulava la revista dels vuitanta Super Pop, no mereix passar al panteó de les preguntes catedralícies, però va desfermar una munió de tuitaries indignats amb Amor per haver donat protagonisme a un home, Alain Delon, que consideren mereixedor de passar pel tamís de la cultura de la cancel·lació. De llistes de condemna, n’hi ha hagut moltes al llarg de la història, i la més famosa, per propera, és la maccarthista, coneguda com la Llista Negra, i que la varen conformar comunistes, presumptes comunistes, esquerrans o persones no prou patriòtiques que es movien per Hollywood com a rates portadores de la pesta marxista. Els acusats van ser expulsats de la meca del cine. Molts d’ells no van trobar feina mai més; d’altres, es varen manllevar la vida. A diferència de la llista promoguda pels moralistes de la cultura de la cancel·lació, la Llista Negra va ser per causes ideològiques en un moment d’histèria col·lectiva, promoguda en una època, l’inici de la Guerra Freda, especialment tèrbola. La llista escrita pels incondicionals de la cultura de la cancel·lació es basa en la suposada integritat de la persona a qui assenyalen, sense respectar ni l’obra, ni el context en el qual va viure. Si som fidels a aquesta doctrina de nova germinació, em pregunto qui està lliure de pecat. Ho estàs tu, portaveu d’aquesta cultura intimidatòria, inquisitiva, que busca esborrar de la memòria col·lectiva tota persona que no respon als valors morals que vosaltres propagueu? Celebro que tots aquests, aquestes o aquestis adalils de la veritat absoluta tinguin tan clar la distància que separa el bé del mal. Però hi ha un fet paradoxal: per poder jutjar amb certa credibilitat, s’ha d’entendre, moltes vegades, el context, i per saber el context, s’ha de tenir un cert nivell cultural. Nivell que manca a una quantitat considerable d’aquests portaveus de la cultura de la cancel·lació.
Que Alain Delon era un tipus entre complex i imbècil, ho fa evident la resposta que li va dir a la periodista Pilar Eyre en una entrevista publicada als anys vuitanta. “Ser guapo és una maledicció…”, una frase que va acabar amb un amable “… No sap la sort que té, senyoreta, de no ser-ho”. I un cop sabem del caràcter intolerant d’aquest home, la seva ideologia ultradretana, els seus contactes amb la màfia, el seu masclisme de manual o la seva incapacitat per exercir la paternitat sense turbulències familiars, què fem amb el seu vessant professional com a gran actor? Alain Delon és història del cine europeu, i no poques de les seves pel·lícules formen part de la filmografia d’intocables que mai esborraràs encara que creïs una col·lecta entre els hooligans de la cancel·lació.
Si seguim així, aquí no se salva ni el déu que va crear Bardot.
A l’Alain Delon terrenal, li costarà abandonar el purgatori per poder entrar al Paradís. L’Alain Delon de ficció, el té guanyat des que va interpretar a Tom Ripley a la memorable A plein soleil, a Rocco Parondi a Rocco e i suoi fratelli, a Tancredi Falconeri a Il gattopardo, a Piero a L’Eclipse, a Jacques Chaban-Delmas a Paris brûle-t-il?, a Jef Costello a Le samouraï, a Roger Sartet a Le Clan des Siciliens, i un llarg etcètera de personatges cinematogràfics que el varen convertir en el que és, un mite que, a pesar de la seva ideologia terrenal, no va tenir objeccions a l’hora de posar-se dues vegades al servei de Joseph Losey, un dels condemnats de la Llista Negra, en les memorables L’assassinat de Trotsky i Monsieur Klein. Per cert, en la pel·lícula dedicada al crim ordenat per Stalin, Delon va interpretar el paper de l’executor, el català Ramon Mercader.
Sobre la mort de Delon, Brigitte Bardot ha escrit un missatge de condol: “en morir l’Alain, acaba un capítol d’una època passada de la qual fou un monument sobirà. Va representar el millor cine de prestigi de França, un ambaixador de l’elegància, el talent de la bellesa. Perdo un amic, un alter ego, un còmplice”. Delon i Bardot eren grans amics i, des del punt de vista terrenal, dos mereixedors de passar a formar part de la llista d’execrables de Malcolm Otero i Santi Jiménez. Ell ja pot, ella encara espera el seu torn des de la seva casa de Saint-Tropez. Però si Bardot i Delon, dos heterosexuals militants, d’ideologia ultradretana i narcisistes, són l’objectiu de la cultura de la cancel·lació, Bardot té números de rebre una condemna més vulnerable per la seva lluita a favor dels animals, una decisió, la de bolcar-se en la fauna, que va definir en una frase: “vaig donar la meva joventut als homes, la meva maduresa als animals”. I és sabut que entre els mascles i les bèsties, prefereix la bondat de les segones. I si hi ha una lluita de Bardot contra Bardot, és la d’una dona odiosa contra una actriu que és i serà una icona de la meitat del segle XX.
Jo, un heterosexual planer, reconec que m’agrada més la bellesa d’un altre mite execrable com Marlon Brando, però tant Newman com Delon formen part de la meva nostàlgia per un temps desbordant de nostàlgies de ficció. Nostàlgia d’una època en la qual la gent que conformava les arts cinematogràfiques, literàries, pictòriques, les arts majúscules en general, eren més lliures i no eren condemnats constantment a patir judicis populars a les xarxes socials, sovint fomentats per illetrats que dicten qui mereix ser absolt o condemnat en un purgatori moral sotmès als valors inquisitorials dels professionals de la cultura de la cancel·lació. Si seguim així, aquí no se salva ni el déu que va crear Bardot. Ni tampoc vosaltres, botxins del nou ordre de l’ètica. Amb l’efecte bumerang, rebrem tots.