"Totes les inquisicions, sense distinció, es basen en el principi de la delació i la covardia social"
Arturo Pérez-Reverte

Si per posar fi a la cultura de la violació cal avançar cap a una cultura de la delació, estem fotuts. El feminisme és democràtic, racional, just i no pot donar suport ni aconsellar l'ús de canals aliens al pur estat de dret per resoldre els problemes de l'individu a la societat; que aquest individu sigui dona no canvia gens ni mica la realitat. La cultura de la delació anònima rima molt malament amb les democràcies. La mort civil sense possibilitat de defensa casa molt malament amb els sistemes lliures. Les purgues i les caceres de bruixes lliguen molt malament amb les democràcies. Ser feminista és ser demòcrata i no es pot anul·lar una part de l'equació.

M'agrada recomanar-vos lectures, i tot just ara estic amb una magna obra guanyadora del prestigiós premi d'assaig Samuel Johnson. La impressionant investigació de Michael Burleigh recollida a El Tercer Reich. Una nueva historia et deixa sense alè. Conté una descripció no només històrica, sinó social, política, jurídica i fins i tot personal de tot aquell terrible període, amb una precisió increïble en la manera de rememorar com la lliure República de Weimar va esdevenir un règim monstruós. És molt estremidor fer paral·lelismes amb algunes de les realitats que vivim. La delació com a mètode no en va estar absent. "Qui denunciava qui i per què ho feia? (...) Les motivacions dels denunciants eren molt variades (...) no tots eren nazis, molts eren ciutadans normals i corrents(…) individus amb greuges i ressentiments personals. Aquests individus, merament menyspreables en condicions democràtiques normals, resultaven mortífers en dictadures totalitàries, com l'Alemanya nazi i la Unió Soviètica". L'obra recull que a moltes parts d'Alemanya més del 57% dels casos iniciats per "contaminació racial" no ho van ser per la Gestapo, sinó per delacions. Les delacions i denúncies falses van abundar durant la guerra civil: "La delació, durant la Guerra Civil, va ser estimulada públicament i publicitada com una obligació moral de la població de la rereguarda". El pitjor de l'ésser humà surt a col·lació quan estimules la cultura de la delació, sobretot si aquesta és anònima. No estic comparant situacions, estic establint la perversitat d'un mètode que no hem d'encoratjar. Hem de començar a diferenciar entre testimoni, denúncia i delació. Sento dones gens sospitoses, benintencionades, repetint: és bo que hi hagi llocs segurs on denunciar el que ens ha passat. Llocs aliens a la institucionalitat? Anònims? Llocs on identificar persones de sexe masculí —amb dades i inicials que els fan perfectament reconeixibles— relatant fets que, en molts casos, traspassen les línies del delicte? Aquest matí, tot esmorzant, he llegit la referència a un col·lega de professió, català, per cert, al qual s'apuntava amb prou dades per identificar-lo, pel fet de "tirar la canya" a noies a les facultats de periodisme. Tirar la canya amb falses esperances d'una futura feina és lasciu, patètic, però no és delicte. Tornem a la racionalitat. Jo me les crec, com no me les he de creure després de tants anys vivint com a dona! Hi ha casos, cadascun analitzable en ell mateix: uns són de comissaria i jutjat de guàrdia; uns altres, de psicòleg, i uns altres, de xerrada amb les teves amigues o la teva mare. Barrejar-los tots ens pot portar a una neoinquisició, que per què volem els bisbes i llurs homilies.

En el pecat hi ha la penitència. Si en comptes del desig de totes dues parts posem al centre el "consentiment", succeeix que una pot consentir —"Permetre a una persona (una cosa que desitja)", segons el diccionari—, però després sentir-se com una merda. El desig mutu anhela, compassa, gaudeix. El punyeter consentiment permet, tolera, accepta. Tornem al NO és NO! Perquè les joves entenguin que no tenen per què seguir la corda, que poden parar en qualsevol moment, que la llibertat exigeix la responsabilitat de pronunciar o mostrar aquest 'no'. És un dels problemes d'algunes denúncies. En termes racionals i lògics, és difícil assumir que hi va haver actes no consentits quan les teves actuacions posteriors els revaliden.

Ser feminista és ser demòcrata i no es pot anul·lar una part de l'equació

Errejón ha caigut i ha pagat la responsabilitat política per una cosa molt greu: la incoherència, la falsedat, la hipocresia. No pots dir una cosa perquè et votin i comportar-te de manera contrària. Els que van arribar dient que "el que és personal és polític" han d'acceptar el xarop de coherència que els apliquen. Ara bé, tots i totes i ells i elles. El testimoni atribuïble a l'exdiputat que tindria més recorregut penal és el relatiu als tocaments al concert de Castelló: tocaments de zones sexuals, expressió del no consentiment clara, testimonis, protesta davant de l'organització i públicament en xarxes. Aquest cas és el que va ser sepultat per l'"espai" que es publicita com a "més feminista" del nostre país. És mentida. Un partit que parla de treballadores sexuals per referir-se a les prostituïdes, que està a favor de la gestació subrogada i que admet que no té gaire clar què és una dona biològica, és força sospitós de no feminisme. I no parlaré de com van fer fora el tradicional Partit Feminista i una dona capdavantera en la lluita com Lydia Falcón. Bravo els seus ovaris. Ara bé, la justícia democràtica t'assegura un judici just, una pena proporcional a la gravetat i la possibilitat de la reinserció, i de l'oblit un cop pagada. Què asseguren els linxaments públics i la mort civil?

I, per descomptat, unit a tot això, l'espiral del silenci. De tal manera que recordar coses tan civilitzades esdevé heretgia i anatema, i com que la gent no vol córrer el risc de ser linxada, calla i va callant fins que arriba a semblar que la cultura de la delació és la menja més delicada d'una societat saludable.

Podemos no va ser mai ortodoxament feminista, per més que fessin màrqueting amb el nom Unidas Podemos i als cartells del 8-M posessin els rostres de Pablo Iglesias i Íñigo Errejón. Ni per la seva doctrina ni pels seus comportaments. Una mistificació afegida per amistançar-se un potencial electoral que esclatava als carrers i que van considerar interessant. Com que calia diferenciar-se del feminisme tradicional del PSOE, van importar la potinga queer i van collar fins i tot els seus socis per obligar-los a assumir posicions que els eren alienes. En el pecat porten tots la penitència. Després van instaurar lleis per les quals mostrar una dissensió racional amb els seus postulats podia ser sancionat administrativament —sense la intervenció dels jutges— amb imports inabastables. Van fer callar les feministes tradicionals a base d'amenaces de multes, linxaments a les xarxes i persecucions, per impedir que presentessin els seus llibres o exposessin les seves pegues. No em fan gens de llàstima. Ningú que empri mètodes clarament totalitaris no em fa gens de llàstima. És aliè a la democràcia interna d'un partit purgar i retirar actes a les diputades sense cap procediment reglat ni possibilitat d'al·legacions o recursos per tal de crear tallafocs que impedeixin fer caure les figures que realment sabien coses i les van tapar.

Sumar, l'"espai", la formació plurinacional o com vulguin dir-ne —l'argot de l'esquerra més esquerra és sempre un galimaties, com ho són molts dels seus discursos, incloent-hi els d'Errejón— no és que estigui terminal, és que ha mort. La vida de Brian continua i mentrestant hi ha guanyadors i perdedors i es deixa enrere una reguera de cadàvers ben apunyalats per l'acarnissament de companys i alegres linxadors.

I això, unit a la corrupció que assetja els socialistes —de la qual al·lucinarem quan es desencriptin un parell de discs durs—, als nous delictes imputats a la dona del president del govern espanyol i a la ferma decisió de Junts, potser unida a la de Podemos, de no aprovar uns pressupostos que allarguessin la legislatura, ho deixa tot en l'aire. Tot. Veurem nous linxaments, nous cadàvers apunyalats. Quan una societat perd les normes i les formes més elementals, tot s'acaba desplomant.