Diumenge passat vaig baixar a la llibreria Calders a comprar l’últim assaig de l’Abel Cutillas. És un llibre curtet, editat amb els peus, que es titula Desànim del lucre. Crítica de la ideologia cultural. Malgrat que el títol i l’edició fan pensar en les pedanteries truculentes que s’empassen els espectadors del Verdi, el text està molt bé. En el llibre que vaig publicar l’any passat, el Cutillas hi apareix retirat, fins i tot una mica vençut per l’Espanya autonòmica. No sé si hem d’agrair a l’amor que hagi ressucitat, però gràcies. De tant en tant, el cor dels superhomes també necessita cures, encara que els nietzscheans creguin que no.
Tot baixant per la ciutat contemplava amb alleujament les runes del món que em va educar, com si ja sabés de què em parlaria el llibre. El cinema on vaig veure La llista de Schindler era un festival de grafits i d’escombraries. El bar on vaig fer l’últim petó a la Natàlia era una façana tapiada. Vaig veure el cartell d’un comerç antic caient amb l’estil dels spaguetti western i dos nans que lluitaven per abraçar-se amb els seus braços escurçats: vaig pensar en Espanya i Catalunya. Un hípster passejava dos teckel dalt d’un monopatí i vaig treure el mòbil per fotografiar-lo.
Després de la Segona Guerra Mundial les llibreries es van omplir de còmplices inconscients de l'ordre públic
Fins a l'època d'entreguerres, la cultura havia anat alliberant l'individu de les jerarquies i els valors de l'antic règim. Tot i les advertències d’alguns savis, Europa va viure uns anys màgics en què semblava ho tornaria a tenir tot. Llavors va venir la Segona Guerra Mundial i la cultura es va convertir en l’arma més efectiva dels Estats per vigilar els ciutadans. Els intel.lectuals i els periodistes es van convertir en policies. Les llibreries es van omplir de còmplices inconscients de l'ordre públic. Les noies que no se sentien prou princeses o prou tristes van començar a llegir; els homes que no follaven prou o gens, també es van amorrar als llibres.
N'hi ha prou d'anar al CCCB per veure fins a quin punt la cultura és encara una eina de vigilància i d'alienació ciutadana al servei dels Estats, en aquest cas de l'Estat espanyol. La identificació entre l'etnicitat i les tesis nazis va empobrir terriblement la idea d'universalisme. Els pobles que no havien estat assimilats o expulsats del continent van empendre una llarga travessia. Convertit en un consumidor, l’individu va ser obligat a ajustar-se a les necessitats dels mercats creats per la política i la guerra i, a sobre, a proclamar que era lliure. El coneixement, que es basa en la tensió entre l'home i la seva circumstància, va ser desarrelat, banalitzat i reduït a un reguitzell de fórmules abstractes.
Heus aquí la tesi del llibre. La cultura, que ens havia de fer més forts, ens ha fet més febles. El coneixement, que ens havia de mantenir al centre del món després de la descolonització, ens ha fet més porucs i vulnerables. La cultura que havia de salvar-nos d'un altre Holocaust o d’una altra bomba atòmica, ha servit per desarmar-nos davant l'home asiàtic i africà, i fins i tot davant dels oportunistes que copen el discurs polític. Pastada en un remordiment col·lectiu, en el qual tothom justifica la història de tothom, la vida cultural ens va protegir durant uns anys pero ja fa temps que és una gran comèdia.
Tots portem dins un zombie que hem de vèncer, infectat de buidor i de ressentiment
El que explica Cutillas sobre els professors afectats, els intel·lectuals melancòlics i els artistes autodestructius és tan real que jo mateix, fins que no vaig tenir 25 anys, vaig creure que llegir era un vici de perturbats i d’envejosos. Com diu el llibre, a tot el món occidental l’enemic interior s’ha tornat més decisiu que l'enemic exterior. Tots portem dins el suec de La Pastoral Americana, o la seva filla terrorista, tots som mimats d'un sistema que ens va matant d'indignació o de conformisme. Tots portem a dins un zombie que hem de vèncer, infectat de buidor i ressentiment. És com si, per protegir-nos del maligne, la cultura ens hagués convertit en vedells sentimentals i subornats, incapaços de pendre decisions autònomes.
La comèdia s’ha tornat tan exagerada que fins i tot la política estàimbuïda d'aquesta petitor de l'home que, quan no les pot haver, gesticula per dir que les figues son verdes. Mireu els antics maragallistes de La Vanguardia, o el Llobet, o el Valentí Puig prosista (el poeta encara és una mica nen); mireu els guardians de l'Holocaust, que parlen en nom dels que van patir en els camps de concentració; mireu els joves periodistes madrilenys que escriuen com si fossin vells, articles plens de cites en temps de la Viquipèdia. Tota aquesta fauna no us fa pensar en l'Albert Rivera, en el Pedro Sánchez, i en tot el que la política té de plàstic i artifici?
No us sembla que Rajoy, quan no obre la boca i deixa sortir el casino de Pontevedra, amb la seva calma de puro i mariscada, té més caràcter i sembla més humà que no pas els dos guapos de Macdonald que acaben de firmar un preacord per canviar una Constitució que ningú volia canviar fins fa dos dies? Donald Trump no treu més bons resultats perquè la gent s'hagi tornat més estúpida; treu més bons resultats perquè és més humà, més creïble i més real que els seus contrincants i les estructures de poder que els recolzen. Em fa l'efecte que a l'Estat espanyol aviat veurem com el PP i l’independentisme reclamen més democràcia. Serà molt divertit.
Assentada en uns principis caducats, la cultura occidental és a punt de convertir-se en una superstició
Mireu també els columnistes d'Artur Mas; mireu com es van descomponent després d'invocar la FAI, el 6 d'octubre o Companys com si fossin bruixots d'una tribu de l'Amazònia d'aquells que dansen emplomats al voltant d'un tòtem de fusta mal tallada. Els fantasmes s'alimenten de la nostra por, quan deixen de fer por o desapareixen o es transformen. Com explica el Cutillas, el vincle sentimental amb la postguerra i els desastres del segle XX s’ha trencat. Assentada en uns principis caducs, que serveixen a la mort més que a la vida, la cultura occidental és a punt de convertir-se en una superstició. Ara els bàrbars són els predicadors que forcen la realitat per intentar congelar el temps en un dolor somàtic -hipòcrita o fictici- que els permeti de seguir explotant-lo.
D'això va el llibre del Cutillas. Ell diu que assistim a "la refutació més radical de la intel·lectualitat occidental des de l'esfondrament de l'escolàstica". Jo no ho sé perquè sóc un tio modest i poc llegit. Però en les èpoques de descomposició els elements estrafolaris conviuen amb els elements més sòlids i brillants, i res no marca tant el destí de les societats com la seva capacitat de distingir el que és postis del que és real. Rivera i Sánchez són el falangisme que torna en forma de comèdia, després de la comèdia del 9N. Espanya, que és un Estat inconsistent, tendeix a congelar la realitat per subsistir. Sobreviurem a la barbàrie? Una cosa és segura: viure la història és molt més emprenyador que llegir-la o explicar-la. Però si no la fem, ens la faran. Podríem començar per traduir a l'anglès aquest llibre tan cosmopolita i tan saludable, que explica tan bé les nostres malalties parlant d'Occident.