El 8 d’agost Salvador Illa va ser investit 133è president de la Generalitat al Parlament de Catalunya. Aquest diumenge farà, doncs, un mes exacte de la seva investidura. El seu govern no té encara un mes de vida i, en política, és habitual concedir cent dies de rodatge abans d’analitzar la marxa d’un nou executiu. Però en aquesta columna no concedim res i, per tant, faré una anàlisi DAFO precoç i brevíssima del nou Govern de Catalunya que només el temps dirà si és encertada o errònia.
Debilitats. El govern actual té algunes debilitats innates. La primera és una majoria precària que l’obliga a tenir acords parlamentaris per sostenir la iniciativa legislativa. Sobre el paper no li faltaran els dos socis habituals del PSC, que són ERC i els Comuns (és a dir, d’ICV), però, tanmateix, aquests socis tenen el risc d’arrossegar els socialistes a posicions dogmàtiques d’esquerres que el PSC, més sistèmic i centrat, sol esquivar. Aquest escorament a l’esquerra pot allunyar progressivament el Govern de Catalunya dels actors econòmics que han rebut el nou govern amb entusiasme. La guerra de l’ampliació de l’aeroport serà la primera prova de foc. Més endavant vindran els impostos, la immigració i la seguretat. La segona gran debilitat és la dificultat evident per assolir el principal objectiu de la legislatura, que és una reforma del sistema de finançament de Catalunya que, sense ser un concert econòmic (com sap tothom, malgrat la propaganda), sí que sigui singular i una millora indiscutible. Han promès que el 2026 farem la declaració de la renda del 2025 amb l’Agència Tributària Catalana (ATC). Això és demà passat en termes polítics i m’hi jugo un pèsol que no serà veritat. El risc que la legislatura acabi sense un finançament just i singular és molt elevat i la responsabilitat seria exclusiva del PSC i del PSOE.
Amenaces. Les amenaces principals del nou Govern són quatre. La primera és que un dia la baraka de Pedro Sánchez s’acabi i el PP arribi a la Moncloa, sigui en unes eleccions anticipades o ordinàries. Això algun dia passarà. En aquest escenari, el Govern de Catalunya quedaria aïllat i amputat del seu principal valedor. El govern espanyol esdevindria enemic (o adversari en el millor dels casos) de Catalunya i la iniciativa política del president Illa quedaria truncada. El PP ja ha dit, per exemple, que derogarà qualsevol reforma del sistema de finançament de Catalunya. La segona amenaça és l’articulació d’un potent i renovat moviment civil a favor de la independència, que torni a mobilitzar una part substancial de la ciutadania i, de retruc, impulsi els partits independentistes. En aquest escenari, “la agenda del reencuentro” socialista quedaria en entredit i difícilment el Govern podria afirmar que governa per a tots els catalans. La tercera amenaça és la implosió d’ERC, un escenari que hem vist altres vegades. La pèrdua del suport republicà o la seva hostilitat manifesta deixaria el PSC en una minoria evidentíssima que, si bé no suposaria la fi de la legislatura, faria molt difícil tirar endavant el programa de Govern. La darrera amenaça, però no la menor, és el retorn inevitable del president Carles Puigdemont, bo i assumint un rol que vagi més enllà de ser el cap formal de l’oposició. Fent finalment política a casa, pentinant el país sencer i buscant aliances per enfortir el pal de paller independentista en el qual vol convertir Junts, el president Puigdemont seria un element desestabilitzador de primera magnitud per als que pretenen “girar full” del Primer d’Octubre i l’arquitecte d’una candidatura possiblement guanyadora el 2028.
El retorn inevitable del president Carles Puigdemont és una de les amenaces del govern d'Illa
Fortaleses. La principal fortalesa del Govern del president Illa és que no té cap alternativa possible. És gairebé inevitable que acabi el seu mandat, atès que, a Catalunya, les mocions de censura inclouen no només la reprovació del president vigent, sinó també l’elecció d’un nou president. Només cal fer una ullada a la composició de la cambra catalana per entendre que no hi ha cap majoria alternativa possible per tombar el president i escollir-ne un altre. És aquesta la gran fortalesa del president de la Generalitat; un cop investit, no pot ser tombat. Els socis que el van investir, si se’n penedeixen, poden bramar i queixar-se, però no poden revertir la seva decisió. Van pagar per avançat sense dret a reclamació ni cap garantia. L’única opció per no acabar el mandat seria la seva dimissió, una possibilitat que naturalment ni tan sols li ha passat pel cap. La seva segona fortalesa és que compta amb un govern espanyol que farà mans i mànigues per ajudar-lo. L’actual govern de Catalunya és el que tindrà més complicitat i suport per part del govern espanyol, més que cap altre dels que l’han precedit. Ni tan sols Pasqual Maragall va tenir tant suport per part de José Luis Rodríguez Zapatero. Els presidents Pedro Sánchez i Salvador Illa estan lligats de mans i peus l’un amb l’altre. L’èxit d’un és l’èxit de l’altre. I a la inversa; si un cau, fàcilment arrossegarà l’altre.
Oportunitats. En una DAFO, les oportunitats són avantatges que l’equip analitzat pot obtenir i explotar a partir de l’entorn o el medi, no únicament a partir de les pròpies capacitats. En aquest cas, les oportunitats que el Govern de Catalunya pot explotar a favor seu són el saldo negatiu, en els àmbits més rellevants, que ha deixat el govern anterior. Després de vuit dècades, ERC va aconseguir tornar a governar Catalunya en solitari i el balanç és tan negatiu que la clatellada electoral va escombrar la direcció. Davant aquesta gestió desastrosa en matèria lingüística, hídrica, de seguretat, administrativa, educativa, habitacional, immigratòria, sanitària i d’infraestructures, el PSC ho té molt fàcil per a fer-ho millor. Els quadres socialistes saben governar; s’han foguejat als ajuntaments del PSC, on la gestió, sovint, és percebuda com a positiva (per això hi guanyen constantment). Per tant, si ho fan mínimament bé, la ciutadania pot percebre una millora general. El mateix li ha passat a Jaume Collboni, que sense fer massa cosa (el Pla Endreça i poc més) ha millorat la percepció ciutadana en molts àmbits, perquè veníem de la pitjor gestió municipal de tota la història de Barcelona. Posaré un exemple molt senzill; només canviant el nom del Departament d’Igualtat i Feminismes pel de Departament d’Igualtat i Feminisme (del plural al singular), ja ha tret totes les connotacions negatives d’aquesta conselleria durant la darrera etapa i l’ha reconciliat amb el feminisme clàssic, útil i majoritari. Mai eliminar una única lletra havia estat tan rendible.