Queden lluny en el temps les parelles que tenien tres, quatre, cinc fills i, en alguns casos, encara més. Els boomers vam reduir a la meitat els registres dels nostres pares i, els que ens han succeït, els millennials, han consolidat la tendència reduccionista, de manera que ens trobem amb uns índexs de natalitat sota mínims.

A Catalunya, el 2023 hi va haver 6,8 naixements per cada 1.000 habitants, enfront dels 19,5 del 1975. Ha ajudat a aquesta caiguda l’envelliment progressiu de la població i l’augment de la immigració, dos fenòmens que fan augmentar el denominador del quocient. Però hi ha més coses.

La mitjana de fills per dona, que el 1975 era de 2,72, el 2023 s’ha quedat en 1,11 després d’una caiguda tendencialment continuada. Amb el matís que la mitjana d'una mare amb nacionalitat espanyola és d'1,06, per sota de la mitjana d'una mare estrangera, que és d'1,32. Un símptoma d’aquestes tendències també ens el dona l’edat mitjana en què es té el primer fill, que actualment és de 31,6 anys, uns cinc anys més que fa quaranta anys, després d’un procés d’endarreriment continuat de la maternitat, la qual cosa també explica una part de la baixa natalitat.

La realitat és numèrica: el 2023 a Catalunya es van enregistrar 54.217 naixements, la xifra més baixa des del 2000

No hi ha indicis que les coses hagin de canviar gaire els propers anys, tenint present que hi ha múltiples factors socials, culturals, econòmics i, en grau més baix, polítics, que hi aboquen i, fins i tot, que accentuen el procés. Els experts en la matèria consideren que hi ha alguns factors concrets que agafats individualment ajuden a explicar el gruix del fenomen. Em permeto agafar els quatre primers i ordenar-los pel que personalment intueixo que és el seu ordre d’importància:

  • Prioritat de la vida personal i professional respecte a la formació d’una família. Una societat cada vegada més orientada cap a l’hedonisme i una menor propensió a l’esforç avantposa el plaer, viatjar, experimentar, realitzar-se personalment i dedicar-se a la carrera pròpia, més que no pas a centrar-se en una cursa familiar plena d’obstacles, un dels quals és el de compatibilitzar la cura dels infants amb el treball. La decisió de maternitats més tardanes degut a aquests factors també limita el nombre de fills que es poden tenir.
  • Incertesa econòmica que ve derivada de la inseguretat i (en alguns casos) la precarietat laboral. Ha quedat en l’oblit l’estabilitat que caracteritzava la contractació fa no tants anys. Que això es produeixi en un entorn d’encariment progressiu del cost de la vida (amb l’habitatge com a repte majúscul) no ajuda gens a prendre la decisió de tenir fills.
  • Costos de tenir fills, no només en el sentit de pèrdua de llibertat (que xoca amb el primer dels factors enunciats), sinó en el sentit dels recursos que cal destinar a sanitat, educació, tasques extraescolars, espai a casa, equipament, etcètera. Aquestes càrregues poden representar actualment una muntanya que abans, en el marc d’una societat molt més austera que l’actual, amb moltes menys possibilitats de consum, pràcticament no es considerava.
  • Manca de polítiques que incentivin la natalitat. És cert que els darrers anys s’han introduït millores substancials en alguns àmbits com ara la conciliació de la vida laboral i la vida familiar, però això no ha estat suficient per millorar els registres de natalitat. Com a molt, pot haver ajudat a frenar-ne la caiguda. Probablement caldrien més actuacions en l’àmbit fiscal, en el sistema de beques, en els permisos de maternitat i paternitat, entre d'altres, per revertir tendències i decantar la decisió de tenir fills o de tenir-ne més.

Sigui quin sigui el procés pel qual la natalitat es troba sota mínims i sense perspectives de canvi, la realitat és numèrica: el 2023 a Catalunya es van enregistrar 54.217 naixements, la xifra més baixa des del 2000 i lluny de la del 2008, l’any amb més naixements d’aquest segle, quan n’hi va haver una mica més de 89.000. Això havent augmentat la població en prop de dos milions de persones, i no pas amb creixement natural (naixements menys defuncions), sinó amb immigració.

En aquest context de reducció global de la natalitat, el 2023, el 35% dels naixements a Catalunya corresponien a fills de mare estrangera; en total, prop de 19.000 infants, quan el 2000 en van ser 5.700, un 9% del total. Ben entrats al segle XXI, no és tant que hagi augmentat el nombre de fills de mare estrangera com que les mares amb nacionalitat espanyola en tenen pràcticament la meitat dels que tenien el 2008. I això passa arreu del país, des de les quatre capitals de província (entre el 35% i el 41% dels nascuts tenen mare estrangera), fins a l'Hospitalet de Llobregat o Manresa (prop del 50%), passant per Vic o Olot, el cor de Catalunya (més del 50%).

Aquesta és la realitat d’un país en procés de profunda transformació demogràfica que va a remolc d’una economia desbocada i una societat mandrosa en termes de família.