Dani Alves ha estat absolt. És just?

Com intuirà el lector, el títol de l’article —"Dani Alves ha estat absolt. És just?"— té trampa. La té perquè no respondré la pregunta que s’hi formula. No ho faré perquè, com la immensa majoria dels pensadors que hi han rumiat des de fa segles, no sé, exactament —tot i treballar als jutjats!—, en què consisteix la Justícia amb majúscula. El problema rau, és clar, en la pregunta "És just?". Està mal formulada: si volem generar un debat mínimament fèrtil sobre el cas Alves, ens n’hem de formular una altra.

Una alternativa seria aquesta: en els judicis per delictes contra la llibertat sexual, a l’hora de decidir si es condemna o no l’acusat, cal aplicar els criteris habituals de valoració de la prova, o n’hem d’aplicar uns altres d’especials, menys exigents, que permetin més fàcilment superar el llindar de la presumpció d’innocència, perquè així ho exigeixen les especificitats d’aquest tipus de delicte? Quines? En primer lloc, que sovint les acusacions per agressió sexual es basen preponderantment —per manca d’altres proves concloents— en la declaració de la víctima. En segon lloc, per les dificultats o obstacles que sovint han de superar les víctimes per decidir-se a denunciar els fets i suportar tot un conjunt de riscos: d’exposició pública, de rememoració d’uns fets intrínsecament traumàtics o, precisament, d’absolució de l’acusat.

Quins són, però, els "criteris habituals" de valoració de la prova, els que hipotèticament hauríem de modular a la baixa? Sorprenentment, aquí comencen, ja, les dificultats: no és tan evident, ni tan sols pels mateixos tribunals, en què consisteixen. Això mai ho admetran de manera oberta, és clar. Sempre els sentirem dir que valoren en consciència tota la prova, totes les declaracions, que ponderen racionalment el conjunt d’elements de prova disponibles, per extreure’n la coherència i solidesa de l’acusació o, per contra, la seva inconsistència o debilitat, per exemple per ser els fets provats compatibles, també, amb la versió de l’acusat. El lector atent haurà detectat, però, que rere aquestes formulacions successives s’hi amaguen dues concepcions sobre la valoració de la prova penal ben diferents: per una banda, l’apreciació en consciència, subjectiva o intuïtiva —gairebé empàtica, podríem dir— de les declaracions i altres proves practicades a l’acte del judici; i, per l’altra, l’anàlisi més distanciada i asèptica que se centra més en la valoració lògica i racional de les possibles inconsistències i debilitats que puguin generar aquesta mateixa prova i aquests mateixos fets provats.

No crec, en definitiva, que fes cap bé al feminisme entendre que a les dones, pel simple fet de ser dones, se'ls ha d’atorgar major credibilitat.

El tribunal que va condemnar Alves en primera instància va adoptar una postura més pròxima a la de la valoració en consciència: tot i apreciar algunes contradiccions o inconsistències en la versió de la denunciant —bàsicament, que el que deia no es corresponia amb la part dels fets gravada en vídeo—, va fer-ne abstracció i va centrar-se a valorar la credibilitat que li generava la denunciant respecte del fet clau, si hi va haver consentiment en el moment de la relació sexual. I se la va creure. Per contra, el tribunal d’apel·lació, el que absol Alves, s’ha apropat més a la postura lògica i racional de la valoració de la prova: constata, també, com el primer tribunal, que la versió de la denunciant no es corresponia amb la part gravada en vídeo. D’això no en conclou, de fet, la seva manca de "credibilitat": entén que, en abstracte, podria mentir o equivocar-se respecte d’una part dels fets, però, simultàniament, dir la veritat respecte del que va passar al lavabo. El que sí que conclou, per contra, és la manca de "fiabilitat" de la denunciant. La distinció entre credibilitat i fiabilitat pot semblar, d’entrada, difícil d’entendre —i ho és, de fet—, però el que implica, a efectes pràctics, és que el tribunal d’apel·lació s’autoimposa la necessitat d’analitzar amb molta exigència i cura la solidesa de la versió de la denunciant sobre el que va passar dins el lavabo. I és aquí on sí que dona importància a certes inconsistències: de les restes biològiques trobades sembla desprendre’s, en contra de la versió de la denunciant, que sí que hi va haver accés bucal, i les empremtes i lesions no es corresponen del tot amb el que va dir la denunciant sobre les postures corporals que es van adoptar. És així com conclou finalment el tribunal que no se supera, racionalment, el llindar probatori per desactivar la presumpció d’innocència amb què parteix tot acusat, i l’absol.

Quina sigui la meva opinió personal sobre aquestes dues sentències no crec que sigui de massa interès. Sí que volia explicar, però, el context valoratiu de què parteix cadascuna d’elles. Que el tipus de raonament probatori seguit pel segon tribunal pot implicar més absolucions que l’altre —incloses absolucions d’hipotètics autors reals d’agressions sexuals—? És probable. Que el del primer tribunal podria fomentar, a la llarga, un relaxament de les inhibicions contra les denúncies falses o exagerades? També.

Només m’atreveixo a fer tres reflexions finals: 1) Aquí ja no funciona allò que els tribunals són carn d’homes masclistes conservadors: en aquest cas, han subscrit la sentència, com a mínim, dues magistrades progressistes. 2) No crec que sigui una bona idea creure que hi pot haver criteris generals amb què solucionar casos intrínsecament complexos com aquests: l’essència del dret és l’anàlisi del cas concret, dels fets que l’envolten, i no hi ha —perquè no hi pot haver— dos casos iguals. No crec, en definitiva, que fes cap bé al feminisme entendre que a les dones, pel simple fet de ser dones, se'ls ha d’atorgar major credibilitat. 3) Al mateix temps, i en sentit invers, les especificitats d’aquest tipus de delictes són innegables. Cal introduir, sens dubte, una certa perspectiva de gènere, però no, diria, en el moment d’analitzar si la prova practicada al judici supera o no el llindar de la presumpció d’innocència, sinó abans: aplicant una cura especial en la fase de recepció de la denúncia, d’investigació dels fets i de decisió sobre les condicions i formes en què se celebrarà el judici.