Daniel de Alfonso Laso va néixer a Madrid el 1964, l'any que Espanya va guanyar la seva primera Eurocopa de futbol i que José Luis Sáenz de Heredia va estrenar Franco, ese hombre. Al final del film, el dictador recomana als espanyols que no es deixin véncer per la vida i que mantinguin sempre l’orgull d’haver contribuït al renaixement de la pàtria, “porque ser español vuelve a ser una cosa seria en el mundo”

Abans d’alçar-se de la cadira i de perdre’s pels passadissos del Pardo caminant com un príncep otomà, el dictador encara diu: “Los españoles, cuando llegan a conocerse, se estiman y se quieren. Por eso hay que intensificar las relaciones humanas entre ellos destruyendo barreras y elevando y uniendo a las clases. Lo demás viene por añadidura. Así lo demuestran estos 25 años de paz”.

De Alfonso és fill d’aquesta mentalitat i així ho donen a entendre les converses amb Fernández Díaz (“considérame cabo de tu cuerpo nacional", etcètera). L’exdirector de l’Oficina Antifrau va estudiar la carrera de Dret al Colegio Mayor San Pablo de Madrid, un centre del catolicisme espanyol de tota la vida. Aquesta institució, que es va convertir en universitat privada el 1993, té fama de fabricar dirigents estatals de caire burocràtic i polític. A les seves aules s'hi han format figures com Mayor Oreja, Cristóbal Montoro, Alberto Ruíz-Gallardón o Dolores de Cospedal.

De Alfonso va arribar a jutge el 1989 i va ser destinat a la setena secció de l’Audiència de Barcelona. O bé era un home poc brillant o bé era de carrera tranquila, perquè s’hi va quedar dues dècades. Quan va ser nomenat director de l’Oficina Antifrau el 2011, mai no havia treballat en afers de corrupció i delictes econòmics. Com a professional estava a anys llum del seu predecessor, Martínez Madero. Mort de cop, i en circumstàncies poc investigades, Madero tenia fama de ser un fiscal implacable i s’havia destacat en la lluita contra les màfies russes i de l'Europa de l'est. A De Alfonso només se’l coneixia pel cas Maremàgnum, un judici que va condemnar dos porters de discoteca per la mort d’un jove equatorià.

En la sessió parlamentària del nomenament, només Solidaritat va votar en contra De Alfonso. ERC i ICV es van abstenir mentre que el PP, PSC, Ciutadans i CiU hi van votar a favor. López Tena va considerar que l'afer no es podia resoldre com qui demana un plat de calamars i va demanar una intervenció per explicar el vot, que va ser concedida amb desgana per la presidenta de la Cambra, Núria de Gispert. L’aleshores diputat de Solidaritat va explicar que el currículum del magistrat no era l'adient per a la responsabilitat del càrrec. El seu perfil espanyolista –va advertir– no prometia la imparcialitat desitjable. També va avisar que un dels seus col·laboradors, Carlos Quílez, estava imputat per delicte de suborn i corrupció en un cas de narcotràfic –un criminal li havia regalat una moto de gran cilindrada–.

Quan De Alfonso va entrar a l’Oficina Antifrau, la institució estava dirigida per caps d’àrea propers al PSC. A més, havia estat desvirtuada legalment amb una sèrie de normatives aprovades pel Parlament que li restaven la independència original, dissenyada pel Tripartit. Quan De Alfonso va nomenar els seus col·laboradors, de seguida va transcendir que la seva adjunta, Maite Masià, apareixia en la investigació del cas de la ITV, en el qual també hi és Oriol Pujol. Durant la seva presidència, De Alfonso ha viatjat molt i ha cobrat un sou de 135.000 euros anuals -força superior al de qualsevol ministre. En cinc anys ha aconseguir no aixecar cap cas de corrupció. 

Tot i que Mas s’ha fet responsable del seu nomenament, sembla que va ser proposat per Sánchez-Camacho i per Manel Silva, que és membre del Consell d’Estat i autor de la rocambolesca pregunta sobre la independència que va trencar Unió. De Alfonso no és l’únic alt càrrec associat a l’espanyolisme que treballa en l’entramat administratiu de la Generalitat. Com que la funció publica no va ser creada sobre la base de generar uns cossos catalans de qualitat, quan un càrrec no es pot cobrir a dit és fàcil justificar el fitxatge d’un espanyolista que serveixi per boicotejar o per compensar la política del Govern.

En general, aquests fitxatges tenen diverses funcions. D'entrada, serveixen per alertar l’Estat que el pacte de la Transició entre el Rei i Jordi Pujol continua vigent, i que la gesticulació política no tindrà una traducció en l’equilibri de poders per més que s’escalfi; de l’altra banda, ajuden a col·locar, a Catalunya, espanyols mediocres que no han pogut prosperar en l’escalafó de l'Estat. A més, serveixen perquè una bona part del sobiranisme oficial pugui veure acomplerta la seva profecia segons la qual la independència és impossible. Com que activitats tan sensibles com la diplomàcia, la hisenda i la judicatura depenen sovint d’especialistes que no tenen gens d'interès en la llibertat de Catalunya, o que hi són visceralment hostils, aquests càrrecs són una mena de fre de mà natural.

L'estrany nomenament de De Alfonso respon a aquesta lògica diabòlica. Igual que d'altres nomenaments recents adscrits a les estructures d'Estat, De Alfonso es va beneficiar d'un sistema que ajuda els polítics catalans a creure sense remordiments que la independència és gairebé impossible i que el poble –pobret– no ho sap, i cal distreure'l perquè no hi hagi problemes. De vegades, la pressió col·lapsa el sistema. Llavors algú s'ha de convertir en cap de turc, perquè la indignació popular es desfogui en la direcció que convé a la preservació del sistema. El cas Pujol, que ha posat de manifest l’entramat de negocis que els teòrics protectors de Catalunya tenien amb els teòrics agressors, n’ha sigut un exemple. L’abdicació del rei Joan Carles en va ser un altre. I la imputació de Mas, que no va poder evitar posar les urnes i va caure en la temptació trapella de vincular-hi la Generalitat, és fruit de la mateixa lògica. 

Ara li ha tocat a llufa al magistrat De Alfonso, que de tot això no hi deu entendre res perquè ha estat educat per veure Espanya gairebé amb els mateixos ulls de Franco. Atrapat per unes converses obtingudes il·legalment, el jutge es va presentar a una comissió del Parlament, abans de ser cessat. Amb l’honor ferit, va tractar d’hipòcrites els diputats que l’interrogaven. De Alfonso va recordar que qualsevol polític quedaria destruït si es filtressin les seves converses privades i que per alguna cosa el dret a la intimitat és un dret universal. En un moment de la seva intervenció, intentant reivindicar la seva independència, va deixar caure que a ell tant se li'n dóna si Catalunya arriba a tenir un Estat. L’afirmació contrastava amb les raspallades que, en les gravacions, li fa al ministre de l’Interior. En les converses amb Fernández Díaz sembla que vagi a disculpar-se per treballar pels catalans i a guanyar punts per a futures promocions. Curiosament, cap diputat li va exigir que desenvolupés aquesta contradicció, tot i que en el fons era la més rellevant per a la majoria de la cambra.