Primer va començar a fallar la figura de Biden, després va començar a fallar l'invent de Macron i ara falta per veure què farà o què podrà fer el PSOE de Pedro Sánchez per mantenir el prestigi de la vella política. La retirada desastrosa de Merkel ja hauria d'haver advertit als gestors de l'ordre occidental que la democràcia mínima només serveix per guanyar temps. A Sánchez, se li acaba el marge que li van donar aquells vots que Oriol Junqueras li va regalar des de la presó perquè pogués governar Espanya.

Encara que els socialistes i els comuns amenacin l'independentisme amb l'adveniment de la ultradreta, l'enemic més perillós de Catalunya és la falsa democràcia. Si no fos per l'abstenció, Salvador Illa encara seria vist com la solució màgica d'alguna cosa, i els partits d'obediència catalana continuarien degradant-se en la lluita pel poder. Aquest estiu, Junts i ERC poden començar a redefinir el seu paper en el país o bé continuar agonitzant com la resta de formacions polítiques tradicionals de l'ordre europeu i americà.

En l'aspecte pràctic, tot el que no sigui una proposta de l'Estat perquè Junts i ERC s'abstinguin en la investidura d'Illa té molt poc sentit i hauria de portar a unes noves eleccions. Aconseguir que els polítics es rendissin davant de Madrid era relativament fàcil, com es va veure, i per això Junqueras va poder teatralitzar tan bé la submissió de la política catalana a l'espanyola. Però una cosa és tallar el cap dels polítics, o convertir-los en titelles menyspreables d'un ordre pervers, i una altra cosa molt diferent és convertir la democràcia en un sistema autoritari sense pagar-ne cap factura.

És important recordar que els vots que Junqueras va donar de franc al PSOE van contribuir a liquidar Albert Rivera i a Ciutadans, i van obrir una divisió al PP que encara dura. Una de les gràcies de la democràcia és que, arribats a un punt, l'amor a la veritat té més força que la propaganda o les jugades mestres. El 2018 no tenia gaire sentit rendir-se davant l'Espanya del PP i no donar una oportunitat a Sánchez. Ara no té cap sentit premiar el PSC amb la presidència de la Generalitat, si no és a canvi d'alguna proposta que justifiqui l'existència dels partits que van organitzar l'1 d'octubre.

Els partits catalans han de tornar a ser un espai de discussió i de transformació política i social, abans de poder tornar a ser una màquina de recollir vots i col·locar gent

Junqueras i Puigdemont ja s'han arrossegat tot el que es podien arrossegar davant de Madrid. Ara són els socialistes els que han de demostrar que la seva idea de la democràcia —aquella idea que defensaven al costat de Ciutadans i del PP durant el procés— és millor que la de Vox, per a Catalunya. Si el PSC no pot ajudar a justificar els paperots que ERC i Junts han fet des del 155, si no pot oferir alguna proposta tangible que posi en perspectiva els vint anys de conflicte nacional que Catalunya porta des que Maragall va destapar la caixa dels trons de l'Estatut, no té cap sentit investir Illa.

Els partits catalans han de tornar a ser un espai de discussió i de transformació política i social, abans de poder tornar a ser una màquina de recollir vots i col·locar gent. Aquí i a la resta d'Europa els partits d'ultradreta, que es diu, funcionen perquè els votants els veuen com un instrument per canviar les actituds i els temes de debat, no pas perquè ningú estigui pensant a proclamar el III Reich. A Catalunya, l'impacte de Sílvia Orriols va molt més enllà del seu partit i de la seva ideologia perquè és l'única veu que apel·la a la dimensió sagrada de la política i, per tant, de la història col·lectiva.

Els partits que no contribueixin a superar la crisi de valors que pateix el país cada cop tindran més números per desaparèixer, o per portar els seus votants a acceptar la mort de la democràcia. El centre polític es desfà a tot Occident perquè ha menyspreat la importància de la vida espiritual de les nacions i els individus, i ara no té arguments per demanar comprensió i sacrificis als seus electors. A Espanya aquest tema és espinós perquè desperta conflictes que encara són vius, però el PSOE de Sánchez i el PSC d'Illa no se n'escaparan com se'n van poder escapar els seus pares durant la Transició.

Catalunya és una nació i n'hi hauria prou que els polítics del país es fessin càrrec d'aquest fet perquè la idea de la democràcia tornés a agafar èpica i molts problemes de l'Estat es poguessin enfocar millor. A Espanya, la polarització i la ultradreta no s'alimenten de la por que fa la immigració, sinó de les contradiccions que provoca Catalunya. A diferència de Biden i de Macron, i de la resta de polítics del centre europeu, Sánchez té a les mans un problema que fa segles que dura. La història torna i, quan miro la geopolítica, de vegades em pregunto què veurem abans: si un musulmà de president d'Espanya o la llibertat de Catalunya.

Però això ja és un altre article.