El primer article de l’any sol dedicar-se a fer previsions sobre el que passarà en els propers dotze mesos i sovint els periodistes equivoquem el nostre paper pretenent exercir d’endevinadors del futur sense bola de vidre i la caguem. Justament aquest any l'única cosa segura és que tot són incerteses. No sabem què farà Donald Trump; per tant, no sabem què passarà a Ucraïna. Tampoc sabem què passarà amb el gas, ni el rus ni l’americà. No sabem què passarà a Orient ni al que en diem mitjà ni al que en diem llunyà. No sabem què passarà a França amb un president i un govern febles i l’extrema dreta trucant a la porta de l’Elisi, ni què passarà a Alemanya amb unes eleccions d’aiaiai.

Més cap aquí no sabem que serà d’en Pedro Sánchez, i aquí les incògnites són moltes i variades. Tindrà pressupostos? Si no en té, convocarà eleccions? Si les convoca, qui guanyarà? I si no les convoca, com aguantarà? Els jutges l’acusaran a ell, al seu germà o a la seva dona? El processaran? Anirà a la presó? Ganes no els en falten als poders fàctics de l’Estat. Complirà els seus compromisos amb els independentistes? Hi haurà amnistia? Tornarà Puigdemont? I si torna, què?

A Catalunya, la incertesa és el del menys. Torni o no torni Puigdemont, hi hagi pressupostos o no n’hi hagi, res no sembla tenir importància, tret del que passi amb el Barça, que això sí que pot provocar un cataclisme nacional.

Amb tants interrogants oberts, resulta difícil i fins i tot temerari fer anàlisi política, així que mentre esperem que el panorama s’aclareixi ens podem entretenir reobrint l’interessant debat d’aquests dies a les xarxes provocat pel polèmic anunci de Nadal de l’Ajuntament de Barcelona protagonitzat per la Cora, una iaia entranyable a la qual de sobte li envaeixen la casa precisament el dia de Nadal (i ella tan contenta).

La polèmica ha sorgit sobretot dels àmbits poc simpatitzants amb les polítiques de l’equip de l’alcalde socialista Jaume Collboni, per considerar que fomenta uns valors i una estètica contraris a les tradicions i la identitat catalana i ho atribueixen a una suposada dèria socialista descatalanitzadora. Certament, és difícil identificar el tradicional dinar de Nadal amb el que proposa l’anunci. De fet, és difícil que ningú s’identifiqui amb la festa nadalenca que es proposa improvisada en un terrat perquè recorda més aviat la nit de Sant Joan, que també és una tradició catalana.

Com no se sap què farà Trump, ni que passarà a França ni a Alemanya,  ni què serà de Sánchez ni de Puigdemont, debatim sobre la propaganda dels governs a costa de l’erari públic

L’espot porta per títol La taula infinita, amb una banda sonora del grup de technorumba anomenat Habla de Mí en Presente, que canta Posa un plat més a taula. Segons ha publicat Betevé, “tant l’anunci com la cançó giren al voltant de tres emocions que defineixen l’esperit de les festes de Nadal: el caliu humà, l’alegria i l’amor”, però contra la idea que per Nadal cada ovella al seu corral, la trobada no és d’una família tradicional sinó que “la reunió és amb aquella família que s’escull, en una taula que no té fi, on tothom és benvingut”.

No cal dir que darrere el guió hi ha un plantejament ideològic que cerca una complicitat també identitària, però alternativa als valors i les referències considerades tradicionals i això és el que menys ha agradat sobretot al públic diguem-ne més catalanista.

Un incís: alguns observen que fins i tot la protagonista, la iaia Cora, té un nom foraster. Percepció errònia perquè, segons la web nomsdelmon.cat, “el nom Cora té el seu origen en el grec Kore, que significa “donzella” o “verge” que amb el pas del temps ha guanyat popularitat com un nom femení elegant especialment als països de parla catalana”. Potser ara es posarà més de moda el nom Cora, però hi ha el risc que de sobte moltes nenes del país es diguin Corina, la qual cosa no seria gaire ben vist pel CNI i potser s’interpretaria a la Zarzuela com una nova provocació catalana.

Bé, doncs, no és per disculpar l’equip Collboni, però aquesta pràctica dels governs fent propaganda d’ells mateixos amb diners que no són seus ha estat comuna a totes les administracions independentment del seu color polític. Si ara Collboni diu que a la seva taula “tothom és benvingut”, en els seus bons temps Pujol va proclamar allò de “som sis milions” amb la mateixa intenció inclusiva de Collboni i de Quim Torra i Pere Aragonès amb la campanya “Catalunya, un país de tots”.

Així que el debat hauria de centrar-se en la legitimitat dels Governs a destinar diners públics a campanyes que només tenen com a objectiu un aprofitament partidista. L’Ajuntament ha declarat un pressupost per l’anunci de Nadal superior als 400.000 euros, però no està clar si aquesta xifra cobreix tota la despesa. A TV3 un espot de 20” a prime time costa 6.000 euros cada vegada que passa, però segur que a un client tan bo i tan especial com l’Ajuntament, TV3 li fa un tracte especial.

L’aprofitament partidista de la publicitat institucional és una praxi que ha augmentat considerablement en els darrers anys. També cal dir que la distribució de la inversió publicitària mai no és equitativa, sinó que afavoreixen sempre els mitjans afins, per això els convencionals, que són els més afavorits, celebren com més campanyes millor, atès que els hi resolen el compte de resultats, i per tant no les criticaran.

L’anunci de Nadal de l’Ajuntament de Barcelona té una càrrega ideològica evident, però això ho fan i ho han fet tots els Governs, la qüestió és si és legítim fer-ho amb diners que no són seus

Va ser l’executiu de Zapatero el que es va adonar que moltes comunitats autònomes i ajuntaments capitalitzaven políticament les inversions de l’Estat, així que va ordenar que totes les campanyes de l’administració central havien de ser signades pel “Gobierno de España” i per descomptat el Partit Popular, per una vegada i sense que servís de precedent, ho va aplaudir.

El govern espanyol ha gastat el 2024 270 milions d’euros en publicitat, xifra a la qual cal sumar els 131 milions de les empreses públiques. Només la Sociedad Estatal Loterías y Apuestas del Estado (SELAE) va pressupostar 42,8 milions d’euros dels quals se’n beneficien uns mitjans més que d’altres. La inversió pressupostada per la Generalitat ja era de 44 milions el 2023 i de 10 milions a l’Ajuntament de Barcelona, xifres que s’han modificat a l’alça sobre la marxa.

No cal dir que la publicitat institucional té sentit quan es tracta de donar a la ciutadania informació de servei. Ho ha de fer el ministeri d’Hisenda per recordar que s’han de pagar impostos i ho ha de fer el departament de Salut perquè la gent es vacuni contra la covid. Segurament també cal conscienciar la població contra la violència de gènere i estava prou justificada la campanya del “no és no”, però no va agradar tant la que deia “En la vida, como en el fútbol, el amor es lo más importante”. Una cosa és fomentar la igualtat de drets entre homes i dones o la lluita contra el canvi climàtic, i una altra fer proselitisme del feminisme com a ideologia o de l’ús de la bicicleta com a una actitud moral.

Després hi ha campanyes que prenen la gent per idiota, que semblen innecessàries o la fan departaments sense competències ni competència que han de fer campanya perquè consti que existeixen: “Fem-ho bé, Fem-ho junts” (2021); “Camina amb seguretat” (2023); “Som el que fem pel medi ambient” (2023); “Cuidem-nos entre totes i tots” (2021-2022)...

Tampoc és necessari que l’alcalde (o el president) ens feliciti per Nadal, però si ho vol fer, només ha de convocar una conferència de premsa i desitjar-nos bon Nadal, o bones festes o happy holidays com es porta ara. Li estarem més agraïts que si ho fa tantes i tantes vegades mitjançant la simpàtica Cora, però pagant nosaltres la festa.