Les he vist les dues: El 47 i Casa en flames i, al meu modest parer, són dos molt bons treballs que mereixen molts premis Gaudí, com així ha estat. La primera pel·lícula se centra no exactament en les lluites de Torre Baró, sinó en la d’un veí, un extremeny, Manuel Vital, —un emigrante, com deia el meu pare, que també ho va ser—, encarnat  per Eduard Fernández, Gaudí al millor actor. La pel·lícula de Marcel Barrena posa a la pantalla alguns valors que excedeixen a bastament el paisatge d'un barri-favela de la Barcelona tardofranquista. Vital és l’individu provant d’escalar la muntanya d’un món hostil: la pressió de la Guàrdia Civil, present aquí igual que al seu poble, i un ajuntament que encara no havia fet el primer de democràcia. Ni associació de veïns, ni sindicat, ni partits: va ser en Vital qui va segrestar i va fer pujar l’autobús al barri. Tant és que vingués de Valencia de Alcántara o de Sidi Ifni: en Vital era un emprenedor, i un llop solitari que només cedia davant la Carme, la seva esposa — “parlo català per amor” —;  i, per això, una figura perfectament compatible amb la Catalunya on va anar a guanyar-se la vida.

Si Vital té un món nou per construir a la muntanya barcelonina,  la Montse, la protagonista de Casa en flames, interpretada per  Emma Vilarasau —Gaudí a la millor actriu—, és la mare que vol salvar un món antic que s’enfonsa en les aigües braves del Cap de Creus. El món d’una burgesia no pas arrasada pels Vital de torn, com pretenen els que, irats, han reaccionat contra El 47 com una pel·lícula "ñorda, franquista i sociata", sino per les seves pròpies contradiccions en un temps en què ser burgès ha deixat de ser garantia de res. Aquí i a Roma. Ni tan sols, de mantenir la casa de Cadaquès on aquell cap de setmana, la Montse havia de reunir la família que un dia ho va ser. La mort en soledat de l’àvia al seu pis o el retrat precís de la cuquiadolescència eterna que encarna el net i fill, definidora de moltes coses que ens han passat els últims temps, completa un quadre molt més ampli del que sembla d'entrada. I és saludable que tot això s’expliqui en clau de comèdia amable malgrat que, en alguns moments fregui la tragèdia. Això sí, Mediterràniament (com l’anunci de cerveses de cada estiu), com correspon a un certa estètica de la decadència que deixa entreveure la decadència de veritat. La d’un país que, després de l'enèsima (auto)traïció de les seves elits, no sap ben bé com (re)trobar-se. Per això, la cinta de Dani de la Orden i Eduard Sola atreu fins i tot els qui, cremats en la comèdia de cada dia, preferim altres registres segurament menys seriosos.

La ferida del procés ha reobert la de l'emigració espanyola que ara vota Vox, i ha ensenyat les d'una burgesia que va acotar el cap en el moment decisiu del 2017 

El personatge de la veïna de l’Eixample, la senyora catalana de tota la vida que agafava l’autobús d’en Vital, i que es va sumar a l’autosegrest, és el node on conflueixen els dos mons, les dues Catalunyes que, millor o pitjor, evoquen El 47 i Casa en flames. Però són Catalunyes que han quedat enrere. L’emigració d’ara no és la d’abans perquè ve d'on ve i el món que ens ha quedat és com és, i perquè no té un Candel o un Pujol que els expliqui aquest país, ni tan sols per ignorar-los. L'emigració d'ara s’ha trobat la fàbrica tancada: la fàbrica de fer catalans que fa temps que no funciona. Fins i tot n’hi ha que no volen que torni a funcionar. Tampoc la burgesia d’ara és la que hi havia, la que obria les fàbriques on cada matí entraven riuades de treballadors, vinguts d’on fos, i passava els estius a la torre de la Costa Brava.

Han tornat les pors. La ferida del procés ha reobert altres que mai van tancar del tot, com la del xoc cultural que va suposar l’allau immigratori provinent de l’Espanya més caciquil i endarrerida en plena dictadura franquista i que, després de passar pel PSC, ella o els seus descendents, va acabar votant Ciutadans i ara vota Vox. El final del procés també ha ensenyat les d'una burgesia, el fracàs d'unes elits, que, en l’hora decisiva del 2017, quan moltes Montses i bastants Vitals van segrestar els carrers per fer la independència, va acotar el cap per vendre’s la casa i anar de lloguer. El problema no és El 47 ni que Casa en flames ha quedat segona als Gaudí. El cinema només és un mirall que brilla en la fosca.