A diferència del que opinava ahir una articulista a El País, soc del parer que la minisèrie de Netflix de la qual parla tothom, Adolescencia, l’han de poder veure els nens i les nenes de 12 anys, com de fet, prescriu la mateixa plataforma amb el numeret corresponent al principi de cadascun dels quatre capítols. Encara més. Seria partidari que totes les escoles del país la projectin a classe —i ja em perdonareu el biaix vintage de projectin, per allò de les diapositives o filmines i les pel·lis formatives que ens posaven al col·le dels boomers— perquè, certament, pot ajudar a pensar. Quan, pel que sigui, som incapaços de practicar el Sapere aude!, és a dir, atrevir-nos a pensar per nosaltres mateixos, com recomanava Kant, bona és una bona de Netflix per ajudar-nos a fer el pas (i més encara en l'era de l'algorisme, que justament està pensat per a tot el contrari). El pas, vull dir, de parar un segon el rellotge, mirar al nostre voltant, i imaginar quin podria ser a la nostra vida el proper pla seqüència, una tècnica que Adolescencia broda a fi i efecte de mantenir-nos tota l’estona amb els ulls més oberts que Alex, el protagonista de La taronja mecànica quan li apliquen el tractament Ludovic per extirpar-li els instints violents.
Per si no l’heu vista, Adolescencia va d’un nano de 13 anys, Jamie, fill d’una família de classe mitjana-baixa anglesa, que apunyala i mata una companya d’institut, Katie. La història enganxa i fa mal a l’estómac a parts iguals per mil motius, però sobretot, perquè fa emergir el que hi ha darrere d’una realitat que sí que veiem, oitant que sí, però preferim fer com si no la veiéssim, potser amb el secret desig que el fantasma passi de llarg, no debades, d’allò que els ulls no veuen el cor no se'n dol. I és una realitat de violència sostinguda, institucional, social, comunitària i col·lectiva, de grup, però també i necessàriament individual, que a Adolescencia i a la vida es desborda en qualsevol moment, a casa, a l’escola, a la comissaria, al centre de detenció, justament perquè és l’estructura violenta del món el que resta.
La violència és la brutal detenció amb què arrenca la història, la irrupció salvatge del comando S.W.A.T a la casa de Jamie (interpretat per l'actor Owen Cooper), just a l'hora de llevar-se per anar a l'escola, i els dos interrogatoris a què és sotmès, a càrrec de la policia i la psicòloga (Erin Doherty). La violència és la banalització de l’assassinat per part dels i les companyes de classe de Katie davant l’aparició dels investigadors de la policia a l’escola, acompanyats de l’atribolada mestra, quinta essència del drama que sempre ha estat l'escola, incapaç d'entendre res. La violència és el que lliga la indiferència de l'aula amb les puntades de peu de l’amiga de Katie a la cara d’un dels nois implicats, al segon capítol, i l’estigmatització i la criminalització del pare, la mare i la germana de Jamie, en l’última part. La violència és, en fi, el record amarg del pare, Eddie, interpretat de manera magistral per Stephen Graham (l’inoblidable skin racista de This is England), a qui l’avi de Jamie apallissava amb el cinturó descordat, el que ell mai va voler fer amb el seu fill. D’aquí la pregunta inexcusable, sacrificial, l'autocondemna: què he fet jo? Inexorablement, en l’últim capítol es compleix la llei del pare culpable. El pare, com també la mare i la germana, s’ha de preguntar a llàgrima viva què va fer malament perquè el seu fill s’hagi convertit en un assassí de 13 anys.
El problema d’Adolescencia és que esborra totes les fronteres entre culpables i innocents o bons i dolents per més que provem de sortir-nos de l’atzucac assenyalant el nen criminal
Adolescencia no explica l’assassinat de Katie, algú que, en la realitat de Jamie, la de la pantalla del seu mòbil, només existeix a Instagram i al vídeo-prova del crim. Per això el noi és incapaç d’entendre què significa morir. No som davant d’un thriller sinó d’un cop de puny a la cara d’una societat construïda sobre la violència i la seva normalització en el dia a dia. És cert que la narració ens convida a buscar pistes en el món virtual on Jamie i els seus amics s’han constituït en un grup rotllo incel, els autoanomenats cínicament "cèlibes involuntaris", homes joves que es consideren rebutjats sexualment per les dones. Aquesta percepció es basa en la teoria del 80/20, segons la qual el 80% de les dones només trien el 20% dels homes i deriva en actituds de rebuig profundament misògines, masclistes i violentes fins a l'extrem. Però Adolescencia és molt més que una denúncia de les xarxes socials com a via d’expansió i normalització de pràctiques deshumanitzadores, o de violència de gènere extrema contra una noia cosificada pel masclisme adolescent que té “els pits plans” i decideix, per ella mateixa!, amb quin noi vol o no anar-se'n al llit.
La minisèrie de moda et deixa mal cos. El problema d’Adolescencia és que esborra eficaçment totes les línies de demarcació, totes les fronteres entre culpables i innocents o bons i dolents, o justos i injustos... per més que provem de sortir-nos de l’atzucac assenyalant el nen criminal. Hi ha alguna cosa en la mirada de Jamie que ens rebota a la cara, i ens la fa impenetrable, inassolible. És la sensació que, al tercer capítol, transmet la psicòloga, totalment desfeta per les preguntes del noi, de la bèstia ferida de rostre angelical que mai va fer "res dolent". La mirada de Jamie no és un mirall, és un mur, perquè en el fons, ens fa basarda tancar els ulls i mirar endins.