Certament, Carles Puigdemont ja va ser candidat el 2017 i el 2021. Divendres ho recordava el president Pedro Sánchez, l’endemà de l’anunci d’Elna del líder independentista, com també ho va fer el president-candidat Pere Aragonès, a penes anunciar les eleccions avançades del 12-M, però és ara que podria esdevenir president efectiu de la Generalitat. De president a l’exili a president efectiu: “restituït”, com ell mateix diu i es proposa aconseguir en el pla polític-simbòlic, però, finalment, “efectiu” en el pla de la governació real del dia a dia del país. Paga la pena ressuscitar el terme "efectiu" perquè, més enllà que Puigdemont finalment ha decidit presentar-se i, fins i tot, que pugui guanyar les eleccions —cosa que no va aconseguir ni el 2017 ni el 2021; però sí a les europees del 2019—, el que realment pot alterar els pronòstics electorals i provocar un tomb en les previsions és la perspectiva que pugui tornar a exercir la presidència. De fet, i de dret.
Va ser ERC qui, els primers mesos del 2018, després de les eleccions al Parlament convocades per Mariano Rajoy amb el 155 que va guanyar Inés Arrimadas, va posar en circulació el concepte “govern efectiu”. És a dir, un govern que realment es pogués constituir, que governés... i que pogués tenir president “efectiu”, la qual cosa volia dir un president no residenciat a l’exili, sinó a la plaça Sant Jaume. Ho tenien tan clar, els republicans, que, bo i haver reunit la majoria necessària per ser investit, amb els vots de Junts, la mateixa ERC i la CUP, l’aleshores president del Parlament, Roger Torrent, va impedir la investidura telemàtica de Puigdemont. Va ser un 30 de gener de 2018. El ple d'investidura va quedar suspès fins que no es pronunciés el Tribunal Constitucional, per tal d’evitar conseqüències penals. Aquell dia es va ampliar una bretxa entre Junts i ERC o, el que és mateix, entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, que encara avui és un abisme sense fons.
Després, la CUP —sempre trenca el que puguis— es va encarregar que no tiressin endavant les candidatures alternatives dels aleshores presos polítics Jordi Sànchez i Jordi Turull. Finalment, el president “efectiu” seria Quim Torra, de Junts, amb l’avui president en funcions Pere Aragonès com a vicepresident “efectiu”. Puigdemont era a l'exili i Junqueras a la presó. A les eleccions al Parlament del 2021, Puigdemont, que havia aconseguit el 2019 l'acta d'eurodiputat, va tornar a ser primer candidat a la presidència, però aquesta vegada sense cap aspiració real a ser investit per la impossibilitat de tornar sense ser detingut a Espanya. La cap de llista "efectiva" de Junts va ser la després presidenta del Parlament, Laura Borràs, tot i que anava de número 2. I Pere Aragonès va ser elegit president “efectiu” —el terme ja havia caigut en desús—, gràcies a un pacte amb Junts, amb qui va formar govern de coalició, i el vot de la CUP. El posterior desenvolupament de la legislatura és conegut, i ja el vaig comentar aquí amb motiu de l'actual convocatòria electoral.
Certament, Puigdemont va anunciar més d’una vegada que tornaria a Catalunya i no ha tornat. Els motius són més que obvis. L’inquilí de la Casa de la República a Waterloo ha mantingut políticament i simbòlicament la presidència de la Generalitat suprimida amb el cop constitucional del 155 i una batalla legal titànica contra l’estat espanyol a Europa, que encara prossegueix, per veure restablerts, també, els seus drets civils i polítics personals. Però les eleccions generals espanyoles del 23 de juliol del 2023 van posar en les seves mans la investidura de Pedro Sánchez —el president i candidat del PSOE, que va quedar segon als comicis darrere del popular Núñez Feijóo— i, amb això, una llei d’amnistia que es podria publicar al BOE, si fa no fa, a temps perquè Puigdemont torni a Catalunya sense por, en principi, a ser detingut. Ara sí, podria tornar, sigui com a candidat “efectiu” a la presidència de la Generalitat, si aconsegueix els suports per ser investit, o només com a diputat de Junts, renunciant en tot cas a l'acta europea.
L’independentisme no està ara en mode CDR, sinó de negociació del conflicte a fons amb el govern espanyol, per primera vegada des de la tardor del 2017
Els temps, com cantava Bob Dylan, certament que han canviat. Per a Puigdemont, i per a Sánchez, i per al seu candidat a la Generalitat, Salvador Illa. El líder del PSC, que intenta arraconar Puigdemont en el passat, veu com la llarga ombra de l’home de Waterloo pot qüestionar la seva anunciada victòria electoral sense baixar de l’autobús, o la seva presidència. Però també han canviat els temps per a l’independentisme. Després del fracàs de la gestió política de la victòria democràtica del referèndum de l’1 d’Octubre i, per descomptat, de la brutal repressió exercida pels poders de l’Estat contra l’independentisme i els seus líders, també de la mateixa fractura en la unitat independentista, és evident que el nivell de mobilització ni les expectatives a curt o mitjà termini no són ni poden ser les mateixes que el 2017.
Sigui com sigui, el canvi més determinant s’ha produït en un escenari imprevist que altera tot el paisatge: el Congrés dels Diputats. L’independentisme políticament operatiu, Junts i ERC, està ara en fase de negociació amb l’Estat del qual aspira a separar Catalunya democràticament, no d’incendiar els carrers. L’independentisme no està ara en mode CDR, sinó de negociació del conflicte a fons amb el govern espanyol, per primera vegada des de la tardor del 2017. Negociació, sobre el finançament o l'autodeterminació, que és més que diàleg, com el que, liderat en solitari per ERC va produir els indults i la reforma del Codi Penal, que va servir per excarcerar els líders presos del procés. Pedro Sánchez va ser investit president gràcies al pacte de Brussel·les amb Junts i Carles Puigdemont espera ser-ho de nou a Barcelona, ara com a president "efectiu", no simbòlic ni telemàtic. No és passat, és present; i futur.
Sánchez va ser investit president gràcies al pacte de Brussel·les amb Junts i Puigdemont espera ser-ho de nou a Barcelona, ara com a president "efectiu", no simbòlic ni telemàtic
Puigdemont, com va donar a entendre en l’acte d’Elna, no vol precipitar un retorn en plena campanya, abans que l’amnistia entri en vigor, i arriscar-se a ser detingut i empresonat finalment a Espanya. Seria potser un cop d’efecte electoral decisiu per a una victòria de Junts, però també per mobilitzar l'espanyolisme abstencionista que el 2021 es va quedar a casa després de votar Ciutadans el 2017 i que, davant la desaparició dels taronges, podria inflar el vot a Illa i/o el PP. El Puigdemont imprevisible, jugador sempre al límit, ha revelat aquesta vegada amb claredat els seus propers passos, el seu futur polític immediat. Sembla que vol disputar la campanya electoral en el mateix marc de previsibilitat i certeses dibuixat per Salvador Illa. Necessita més un duel electoral fins i tot clàssic amb el candidat del PSC, el favorit de les enquestes, que un plebiscit sobre la seva figura o el seu retorn. I, òbviament, ha de quadrar aquesta aspiració amb la de reagrupar l’independentisme, o almenys atreure’s el vot, segurament desconfiat i escèptic, d’una bona part de l’independentisme emprenyat, abstencionista o desencisat de la CUP i ERC.
Puigdemont no vol provocar un cataclisme que tensi la campanya. El president vol tornar més com un Tarradellas que com el Puigdemont que va marxar nord enllà en la tardor del 2017
Les paraules de Puigdemont a Elna donen pistes clares sobre tot això: “Sempre he pensat que el retorn de l’exili de la institució de la presidència no es pot fer d’amagat, ni ha de ser una bretolada provocativa, ni per descomptat fruit d’una rendició o d’una dèria personal. No pot ser oportunista. Tampoc no ha de ser un acte al servei d’un partit o una organització en concret per obtenir rèdits electorals. No ho podem malbaratar”. D’aquesta manera ho va justificar. Puigdemont no vol provocar un cataclisme que tensi la campanya. Més aviat sembla que vol tornar com un Tarradellas que com el Puigdemont que va marxar nord enllà en la tardor del 2017. Tot i que, a diferència de Tarradellas, que va haver de passar per Madrid abans de tornar a Barcelona, ara és Madrid qui ha passat per Waterloo.
Puigdemont vol reencarrilar la seva presidència en els rengles de la més absoluta legalitat. Són els altres, o sigui, els jutges espanyols, els qui podrien incórrer en “rebel·lió i insubmissió”. El candidat de Junts ho va deixar anar també clar i català en el tram final del discurs d’Elna: “Si soc candidat a la investidura, deixaré l’exili definitivament per assistir al ple del Parlament i demanar la confiança de la cambra. Se suposa que els jutges hauran aplicat les disposicions previstes a la llei d’amnistia, però si adopten una actitud de rebel·lia i insubmissió i es neguen a complir la llei, assistiré igualment al ple del Parlament si tinc la majoria per ser investit”. Com diu Pedro Sánchez, les eleccions del 12-M miren més al futur que al passat. El 12-M anirà de president Illa o president Puigdemont, ara, aspirant a president “efectiu”.