El gran problema de l’amnistia per a tots els encausats del procés que el PSOE negocia amb l’independentisme, fonamentalment amb Junts, és que és una mesura de tal calat que per si sola justificaria una nova transició a Espanya, no només la investidura d’un president del govern. Així va ser a la transició des del franquisme a la democràcia, quan l’amnistia del 1977 va donar pas a tot un canvi de règim per la via de la carpetada a l’anterior: és a dir, de deixar impunes els crims dels vencedors de la guerra del 1936 i la dictadura franquista a canvi de perdonar els vençuts. D’allà ve la mala consciència que exhibeix una part dels poders i la política espanyola, inclosos els Felipes i els Guerras, davant la hipòtesi de l’amnistia, singularment, a Carles Puigdemont: perquè tornen els fantasmes del passat sobre la naturalesa d’aquella gran “transacció” mitjançant la qual els horrors del franquisme van quedar impunes.

No obstant això, al final es pot acabar imposant el mateix mecanisme d'oblit pràctic. Si el 77 el retorn dels represaliats, dels perdedors, els bons —els exiliats demòcrates, els republicans, els comunistes— va implicar el perdó dels criminals franquistes, ara, un retorn de Puigdemont tindria la torna del perdó dels jutges del Suprem, que van dictar les desproporcionades condemnes del procés, i dels policies que van atonyinar la gent durant la jornada del referèndum de l’1 d’Octubre. A Espanya, la història ensenya que totes les amnisties tenen alguna cosa de llei de punt i final.

En aquestes coordenades, Pedro Sánchez, que té un instint de conservació del poder maquiavèl·lic, ha plantejat bé la jugada en demanar al PSOE que faci “de la necessitat, virtut”. La virtù del Príncep. Perquè, al final, els guanys d’amnistiar els independentistes per al conjunt del sistema espanyol són superiors als costos, molt superiors. Diria que fins i tot n’és conscient el teòric ariet del PP contra l’amnistia, Alberto Núñez Feijóo, el president per ara frustrat. Més enllà de les exigències del guió, Feijóo ha estat capaç de reconèixer mèrits a Puigdemont, i no qualsevol mèrit sino el de l’honestedat i el compliment de la paraula donada, mentre el PP encara el titlla de pròfug, fugit, delinqüent, covard i no sé quants penjaments més.

És evident que l’amnistia, a més de tranquil·litzar els mercats, els grans inversors i empreses que presumptament van fugir de Catalunya durant el procés, i de rehabilitar en part la imatge d’Espanya a Europa, encara amenaçada als tribunals per la persecució a l'independentisme, pot ser fins i tot una inversió de futur per als que avui hi estan en contra, com el líder del PP. L'amnistia, i aquesta és la seva gran potència factual, pot fer presidents a Espanya: Sánchez, ara, si finalment arriba a un acord amb l’independentisme; i, dins un temps, un Feijóo a qui li haurien desaparegut els obstacles per entendre’s amb l’espai polític que representa Junts.

L’amnistia funciona ja a tot gas com una màquina de fer i desfer presidències, a Espanya (Sánchez, Feijóo) i a Catalunya (Illa, Puigdemont, Junqueras)

L’amnistia funciona ja a tot gas com una màquina de fer i desfer presidències, a Espanya (Sánchez, Feijóo) i a Catalunya (Illa, Puigdemont, Junqueras) Aquí, l’amnistia podria catapultar al palau de la Generalitat Salvador Illa, el líder del PSC, que ja a les eleccions generals del 23 de juliol va capitalitzar com ningú els beneficis dels indults amb una aclaparadora victòria (7 diputats més) sense parió entre els socialistes en tot l’Estat. I, per descomptat, l’amnistia podria restituir a la presidència un Carles Puigdemont retornat de l’exili o un Oriol Junqueras que es considera amb tot el dret democràtic a prendre possessió de la presidència que ara ocupa Pere Aragonès perquè ell va ser inhabilitat pels jutges del Tribunal Suprem.

L'amnistia pot servir a Felip VI per blanquejar l’error immens d'aquell "a por ellos" del 3 d’Octubre del 17. Però també pot ser un caramel enverinat

El tram final de les negociacions entre Sánchez, Puigdemont i un Junqueras que prova de ressituar ERC en el carril referendista per la via nord-irlandesa per recuperar posicions davant Junts, coincidirà amb la jura de la Constitució per part de l’hereva de la corona espanyola, Elionor de Borbó i Ortiz. El calendari ha col·locat la monarquia al centre de l’escena en un moment de gran transcendència política. El 77, l’avi d’Elionor, Joan Carles I, que no va jurar la Constitució que entraria en vigor un any després sinó els Principios Fundamentales del Movimiento, va trobar en la democràcia la via per blanquejar els foscos orígens del seu regnat com a hereu no del seu pare, Joan de Borbó, sinó del dictador Franco, a qui va succeir per llei “a título de Rey”. Ara, l'amnistia pot servir a Felip VI, el pare d’Elionor, per blanquejar l’error immens d'aquell "a por ellos" del 3 d’Octubre del 17. Però l'amnistia també pot ser un caramel enverinat per al monarca actual, en tant que, com dèiem al principi, situaria Felip VI, en relació amb el conflicte català, en el mateix banc de la història dels franquistes redimits per l'amnistia del 77. Aires de transició, o sigui, de simulacre.