Us imagineu algú com Carlos Mazón —d'ineptitud contrastada— o Sílvia Orriols —batllessa-tuitera monotemàtica— gestionant un atac preventiu de l’URSS, vull dir, de la Rússia de Putin, sobre les decadents democràcies woke d’Europa occidental? I us imagineu que això passa amb Trump, Vance i Musk engolint crispetes a cor que vols mentre els míssils russos ensorren la Tour Eiffel, el Big Ben i, ai, la nostríssima Sagrada Família? Doncs no estigueu tan segurs que és una fantasia o un somni humit o una flipada de l’articulista perquè ja ha saltat l'alarma. Des de fa pocs dies, ja tenim el kit europeu que ens mantindrà sans i estalvis davant qualsevol contingència o emergència crítica a les fronteres de la Unió, ja sigui home o virus, ocell o dron. Això sí, la farmaciola anti-tot i espavila’t com puguis té un petit problema: només salva durant 72 hores. L’últim, que apagui el mòbil.
Res a veure, això del kit, amb els antics búnkers antinuclears de la Guerra Freda, on podies esperar un segle o dos tranquil·lament que escampés la pluja radioactiva, la que sempre cau després de la bomba, per tornar a veure el sol. Quan, per fi treies el cap a l'exterior, t'adonaves que eres al Planeta de los Simios, i, llavors, tornaves a l’amagatall de formigó armat per continuar esperant. En l’apocalipsi post-postmoderna, els rols en el tauler global han canviat i, especialment, el de l’amic americà, que ara s’entén amb els russos i tota la internacional ultra del Vell Continent, des d’Orbán a Abascal, la qual cosa ha deixat Europa, la vellíssima Europa, amb el cul a l’aire. L’amic americà, el de les pel·lícules de la II Guerra Mundial que posaven a la tele dels boomers, al canal llavors únic, és ara un cosí perillós que et pot pispar una petroliera com Repsol o muntar-te un desembarcament de Normandia però al revés començant per Groenlàndia.
Ara que el títol del llibre d'Alexis de Tocqueville La democràcia a Amèrica, una bíblia de la separació i el control dels poders i la lluita contra la dictadura de la majoria, ha esdevingut un sarcasme, és natural que tot trontolli i les seguretats tremolin. Què podem fer? Qui ho hauria de dir, però la solució creativa pot passar per bastir un eix París-Berlín-Pequín amb parada a Madrid. Aquí també s’ha produït una inversió radical, un gir copernicà en l’imaginari col·lectiu: el pèrfid Fu Manxú, l’arquetip de l’oriental malvat des dels temps del cinema mut, ara pot ser el nou salvador d’Europa davant l’amenaça trumpista-putinista. Tant se val que el règim xinès s'assembli a una immensa caserna amb llums de neó capitalista en la qual un gran germà digital controla els ciutadans nit i dia per si, en la millor tradició del partit (comunista), cal reeducar-los. La qüestió és que l’opció Xina guanya força en les atribolades cancelleries europees.
L’estratègia castissament catalana de no posar tots els ous al mateix cistell ha saltat pels aires: o estàs amb Trump o estàs contra Trump. I si estàs contra Trump estàs amb Hamàs
La història es repeteix. I si en els anys seixanta eren els joves revolucionaris europeus d’esquerres (presumptament) comunistes que es feien maoistes perquè Moscou s’havia relaxat massa en la seva ortodòxia després del traspàs del camarada Stalin, ara són les espantades democràcies liberals d’Europa les que miren cap a Pequín. L’escenari global obliga a prendre partit. I si el joc és la polarització —estàs amb mi o contra mi— no s’hi valdran les mitges tintes, també en els escenaris locals com el català o l’espanyol. L’estratègia castissament catalana de no posar tots els ous al mateix cistell ha saltat pels aires: o estàs amb Trump com proclamen els ideòlegs de Sílvia Orriols a X, o estàs contra Trump. I si estàs contra Trump estàs amb Hamàs encara que t’hagis de menjar Putin, se sobreentén. O caixa o faixa. Aquest és el frame que ven el trumpisme català. Fan trampa. Però és difícil no caure-hi. Per això també, Junts, com posava de manifest de nou el Baròmetre del CEO, i el PP, tenen problemes en la frontera electoral que comparteixen amb AC o Vox. Qui, des de la dreta o el centredreta liberal, gosa posar-se en contra de Washington, per més bèstia que sigui Trump, en un tauler global que ell mateix ha posat en estat de shock? La por és l'arma del pinxo global i actua com un gas paralitzador.
El president espanyol, Pedro Sánchez, sempre més espavilat que ningú, serà d’aquí a pocs dies a la capital xinesa, on el rebrà el president Xi Jinping. Sánchez, ignorat i menyspreat per Trump, s’erigirà en una mena d’enviat de Brussel·les per explorar una aliança amb Xi, l’únic líder global capaç de mantenir a ratlla americans i russos. Així que tenim el kit antiPutin i tenim el Adelantado Sánchez fent negocis amb l’emperador de la Xina en plena guerra mundial dels aranzels. Com deien a la pandèmia, som collonuts de mena i tot anirà bé.