A la part final de la seva Història de la Guerra del Peloponès, que relata el conflicte entre Atenes i Esparta, exposa Tucídides el diàleg o disputa de Melos (o Milos). Va ser el 416 a.C i hi van participar els emissaris de la poderosa Atenas, que havia ocupat Melos perquè trenqués la neutralitat i s'incorporés al seu imperi i els oligarques locals, que van provar d’evitar el desastre, l'anihilament total per la potència àtica. Atenes va plantejar el plet amb la raó de la força –el poder– mentre que Melos va provar de dissuadir els atenesos amb la força de la raó –la justícia–. 

Però els atenesos van al·legar que la justícia només es podia aplicar entre iguals i que, en canvi, entre desiguals era el més fort qui s’imposava i el dèbil qui cedia. Els melis eren lliures. Els atenesos eren lliures i poderosos. Els melis van intentar convèncer els atenesos que els interessava més tenir-los com a amics, perquè això ennoblia la naturalesa del seu domini. I Atenes, d’acord amb la seva lògica imperialista, no ho va acceptar –“La vostra enemistat no ens perjudica tant com la vostra amistat”– perquè això l’afeblia davant dels altres estats. Els de Melos no es van rendir i van ser massacrats. Però Atenes no va conservar l’illa: anys després la va perdre, derrotada per Esparta.

Ha plogut molt des de llavors però el diàleg de Melos és encara una referència per analitzar conflictes i la seva resolució –o no–. I no és difícil de veure com es mantenen algunes constants en la dialèctica entre els “forts” i els “dèbils”. Els atenesos van plantejar un win-win sarcàstic: volien dominar els melis sense problemes i "aconseguir que la vostra salvació sigui d'utilitat per a totes dues parts". Davant això, els melis es van preguntar: "I com pot resultar útil per a nosaltres convertir-nos en esclaus, de la mateixa manera que per a vosaltres ho és exercir el domini?". El caixa o faixa que van plantejar els poders espanyols a l'independentisme català en la tardor del 2017, o presó o presó, ressuscitava una tradició de cinisme imperialista raonat i dialogat que té 25 segles.

El caixa o faixa que van plantejar els poders espanyols a l'independentisme català en la tardor del 2017, o presó o presó, ressuscitava una tradició de cinisme imperialista raonat i dialogat que té 25 segles

Convé tornar als clàssics, sempre; i més, ara que sembla que ha de començar el diàleg sobre el “conflicte polític” entre Catalunya i Espanya, entre els presidents espanyol i català, Pedro Sánchez i Pere Aragonès. Així, al lector atent no li costarà gaire detectar en la realpolitik d’Atenes la prepotència i, en aquest cas, la utilització de la força, policial o judicial de manera punitiva –repressió policial del referèndum de l’1-O, presó, exili– amb què els poders espanyols van fer front al “desafiament” independentista català l’octubre del 2017. A la vegada, la posició i els arguments dels de Melos d’oferir a Atenes lliurement la seva amistat evoquen la infructuosa aspiració de l’independentisme –hereva de la llarga tradició catalanista– de presentar la llibertat plena dels catalans per decidir el seu futur polític, i no el seu sotmetiment sí o sí, com un actiu per a la democràcia espanyola. Els catalans volen sempre el millor per a Espanya fins i tot quan se’n volen anar. Cosa que, per a un patriota espanyol decent hauria de ser sempre una finestra d’oportunitat. En canvi, sembla que, com els atenesos amb els melis, els poders espanyols sovint han preferit tractar amb una Catalunya enemiga abans que una amiga, potser presoners del complex històric de perdre l’ultima joia, l’illa neutral, d’un imperi ja extingit.

El diàleg de Melos va acabar molt malament. ¿Es pot esperar alguna cosa del diàleg entre els dos Peres, Aragonès i Sánchez? Els convindria, d’entrada, llegir els clàssics. A diferència d'aquells atenesos que van fer miques Milos, els poders espanyols saben que la persistència de la reivindicació catalana en molt diverses formes els impedeix aplicar un caixa o faixa al país. Ja sigui en forma de referèndum per la independència, o de mobilització empresarial per ampliar un aeroport, els catalans, com va dir Rajoy “fan coses”. I fent-les, s’esmunyen, i neden, com les anguiles.

Sánchez vol evitar la derrota espanyola a Europa agilitant l'indult dels presos i la reforma de la sedició

És l’empat etern. Ni Espanya té prou força com per esclafar Catalunya ni Catalunya per anar-se’n d’Espanya. El problema és que no es reconeix l'empat etern, entre iguals, perquè això exigiria aplicar la justícia en la relació. Espanya no ha llegit o no vol llegir els clàssics. Aquí, qualsevol plantejament de negociació sobre l’autodeterminació,  l’amnistia, o el dèficit fiscal, ha topat amb les regles del joc de la força, no de la justícia. La política ni hi és ni se l'espera. Espanya fa trampa. Compte, però, perquè, com demostren les últimes resolucions dels tribunals europeus i del Consell d'Europa sobre la situació dels presos i els exiliats independentistes catalans, que dibuixen una gran derrota espanyola, Europa sí que ha llegit els clàssics. I Sánchez, que la vol evitar agilitant els indults als presos polítics i la reforma de la sedició, ho sap.