Semblava tan obligatori com que t'agradi la Rosalia però servidor no ha anat als dos històrics concerts de comiat de Barcelona de Bruce Springsteen a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. No he fet per anar-hi no per res, per desinterès o animadversió, sinó perquè no he estat seguidor del rocker nordamericà més per a tots els públics malgrat que sempre he viscut envoltat de fans seus, amics i companys a qui estimo i aprecio. Al seu dia, és a dir, fa 40 anys, jo també tenia enregistrats en una cinta de vídeo sistema Beta els clips del mític Born in the U.S.A i l’etern Dancing in the dark. Dos grans hits d'aquell working class hero amb guitarra dels pèrfids EUA (tot un anatema per segons qui de l'esquerra autèntica, com també ho eren The Ramones, uns altres enamorats de Barcelona als quals sí que vaig veure en viu i en directe) que van catapultar globalment el Boss en un món que encara era el de la Guerra Freda. Un món en el qual els joves de barri pillàvem dels programes de música de la tele qualsevol vídeo de rock o pop que ens feia el pes: des del Thriller de Michael Jackson al Sexy + 17 dels Stray Cats passant pel Kill by death de Motörhead o Barcelona Ciudad de Loquillo, qui, per cert, malgrat haver dit allò de "No nací en los USA, nací en El Clot", hi va ser al primer concert de Springsteen a la capital catalana i molts anys després ho va reivindicar amb un tema, 21 de abril 1981, en un elapé de títol lamentable, Cuero español.

Bé. Perdoneu-me l’excursió arqueològica a l’adolescència videomusical, però no m’he pogut estar de pujar a la caravana de rocanrol camioner que aquests tres últims dies ha despertat Barcelona a cop de riff d’aquell noi —i aquí li perdono tots els pecats— que va saltar la tanca de Graceland per conèixer el més gran de tots, o sigui, el Rei, el seu idolatrat Elvis. És interessant constatar que Springsteen ha fet doblet a la capital catalana sense passar per Madrid. Tampoc actuaran a la capital espanyola altres estrelles amb concerts anunciats a Barcelona en les properes setmanes com ara Coldplay, la banda del Viva la vida, l’himne associat per sempre més al Barça de Pep Guardiola, el millor de la història; o Elton John (a la meva vella cinta de vídeos dels 80’ també hi tenia el de la memorable I Guess That's Why They Call It the Blues). El Boss ha passat per Barcelona, i ha vingut acompanyat ni més ni menys que dels seus amics Barack Obama i Steven Spielberg i les seves respectives esposes, Michelle Obama i Kate Capshaw. Tots ells s’hi han deixat veure fent turisme gastronòmic i cultural. Han anat al Moco, a la Sagrada Família, a Montserrat. No és provincianisme. Barcelona, si més no per uns dies, ha renascut de les seves cendres com a destí de projecció global i celebro que hagi estat gràcies a dos grans concerts de rock amb expresident dels EUA negre —l'únic, fins ara— inclòs. L'art i la cultura, també la música popular, poden fer-nos més feliços i ajudar-nos a canviar les coses, com ho va fer el rock'n'roll dels 50, aquella música infernal que tocaven i ballaven als clubs dels negres. Durant tres dies, Springsteen ha situat de nou Barcelona al mapa i ens ha recordat que les ciutats i els països necessiten que hi hagi algú al capdavant, algú que hi sigui i faci de boss. Algú que lideri.

Va venir el Boss, va venir l’Obama, va venir Spielberg i, als palaus, allà on se suposa que resideixen els poders de la ciutat i del país, no els va rebre ningú. Potser perquè no hi havia ningú? Sort de la gent. Sort dels mitòmans, dels rockers, dels pesats dels fans de Springsteen que van omplir l’estadi fins a la bandera

No sé si cal allargar més l’article (com ens explicava Pep Antoni Roig, el 95% dels lectors de premsa digital no se’ls acaben —veiem, però no llegim—) però ja em perdonareu un altre cop l’excursió al passat. Ja sé que els polítics en campanya, Ernest Maragall, Ada Colau, Jaume Collboni, Xavier Trias, no es van perdre el show d’Springsteen i la E Street Band. Però em temo que van fer curt. A tot estirar, van fer d'espectadors vip.  En temps de Pasqual Maragall i Jordi Pujol —poseu l’ordre que vulgueu—, dubto que els màxims responsables de l’Ajuntament i la Generalitat de Catalunya haguessin desaprofitat l’ocasió de rebre i convidar als palaus situats a banda i banda de la plaça sant Jaume el president Obama, o l’Spielberg, o el mateix Springsteen en un moment tan especial del seu idil·li de dècades amb la ciutat i el país. Justament, per explicar-los la ciutat i el país. Va venir el Boss, va venir l’Obama, va venir Spielberg i, als palaus, allà on se suposa que resideixen els poders de la ciutat i del país, no els va rebre ningú. Potser perquè no hi havia ningú? Sort de la gent. Sort dels mitòmans, dels rockers, dels pesats dels fans de Springsteen que van omplir l’estadi fins a la bandera.  Barcelona i Catalunya necessiten boss. Algú al timó. Algú que obri la porta. Que et deixi les claus de casa quan vens. Barcelona i Catalunya necessiten recuperar el seu relat, tornar a explicar-se per elles mateixes, no que les expliquin ni que les relatin. Barcelona i Catalunya necessiten fer-se la política, no que els hi facin. Però bé, això només ha volgut ser un altre article sobre el Boss.