Mentre Mariano Rajoy feia el seu sinistre míting d’arrencada de la campanya del no en un hotel de Barcelona aquest divendres, dos funcionaris de la Guàrdia Civil, dos empleats el sou dels quals també el paguen els “independentistes” —és a dir, els ciutadans residents a Catalunya partidaris de la independència que, exactament igual que els que no la volen, contribueixen ara per ara amb els seus impostos al sosteniment de la Hisenda del Regne d’Espanya—, dos guàrdies civils, dic, vestits de païsà, trucaven a la porta de la redacció d'El Nacional per notificar a la direcció i l’empresa editora per ordre de la jutgessa que el diari no pot publicar publicitat del referèndum de l’1 d’octubre. I que, en cas de fer-ne cas omís, els responsables del mitjà podrien incórrer —assenyala l’escrit judicial— en responsabilitats penals.
Mentre els dos guàrdies feien la seva feina, nosaltres continuàvem fent la nostra: és a dir, informant els lectors en temps real que teníem la Guàrdia Civil a casa com acabaven de tenir-la El Punt Avui i Vilaweb i després Racó Català i Nació Digital. La propera vegada podria ser que el nivell de suspensió de fet de les garanties constitucionals que el govern de Mariano Rajoy ha començat a aplicar a Catalunya per parar el referèndum de l’1 d’octubre, el més semblant a un Estat d’excepció encobert que s’ha declarat a Espanya des de la mort del dictador Francisco Franco, hagi pujat un grau més... i a la pantalla d’El Nacional us aparegui el símbol de l’institut armat —la corona reial, l'espasa i el feix de líctor entrellaçat amb la destral— com a nou administrador del web, tal com ha començat a passar als sites del referèndum del Govern i les entitats sobiranistes.
Mentre Mariano Rajoy feia el seu sinistre míting d’arrencada de la campanya del no en un hotel de Barcelona, escortat per la ministra de Defensa, Dolores de Cospedal, la de Sanitat, la catalana Dolors Montserrat i la plana major del PP local, davant un auditori de velles glòries com el ministre de l’Operació Catalunya, Jorge Fernández, i unes desenes de iaios, la Guàrdia Civil confiscava 100.000 cartells de la campanya del sí al referèndum en una impremta de Poblenou. Després d’una setmana de voltar des de Valls a Sant Feliu de Llobregat passant per qui sap on, els soferts guàrdies finalment podien fer una ofrena a l’altar de la pàtria. La detenció de gihadistes, pel que sembla, queda per als Mossos. I així com no fa pas tant de temps els presidents dels governs espanyols —també els del PSOE— exhibien als mítings els seus èxits en la lluita contra el terrorisme d’ETA —un comando detingut, un zulo ple d’armes i/o “abundante documentación”, que era la fórmula que sempre feien servir a la nota de premsa del ministeri de l’Interior—, Rajoy exhibeix ara els 100.000 cartells de la campanya del sí confiscats a Puigdemont i Junqueras. Rajoy està aplicant a la Catalunya "indepe" l'esquema d'Aznar a l'Euskadi de finals dels anys noranta contra ETA i els seus suports civils. No debades, en aquests temps que corren, les urnes i les paperetes poden fer bastant més mal que l’amonal i les metralletes.
Mentre Mariano Rajoy feia el seu sinistre míting d’arrencada de la campanya del no aquest divendres en un hotel de Barcelona on advertia desencaixat al president de la Generalitat i tothom qui el segueix que “no m’obliguin a fer el que no vull fer”, és a dir, a detenir-lo, els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya començaven a adonar-se que el Govern del PP havia intervingut les finances de la Generalitat. El president del Govern espanyol tenia raó quan aquest estiu deia que no calia aplicar l’article 155 de la Constitució, massa complicat. A diferència de Puigdemont, a qui el TC anul·la ipso facto qualsevol llei o decret de desconnexió a instàncies del PP, Rajoy no té ningú que li recorri les seves inconstitucionalitats, com ara, l’anul·lació per decret de l’autonomia financera d’una comunitat autònoma amb caràcter preventiu (i sense que consti debat de cap mena al Congrés dels Diputats o cambra parlamentària semblant, oi, Miquel Iceta?).
Rajoy ha suspès de facto els drets d'expressió i reunió de tothom, no només a Catalunya sinó també a tot l'Estat
Amb la prohibició de la campanya de l'1-O, Rajoy ha suspès també de facto els drets d’expressió i reunió de tothom, no només a Catalunya sinó també a tot l’Estat —com demostra la prohibició i/o suspensió d'actes a favor del referèndum català a Madrid, Gijón i Vitòria—. He dit “de tothom” i no només “dels independentistes” perquè si els meus amics del no i fins i tot els contraris al referèndum canvien d'opinió, per la raó que sigui, també estaran en risc de ser incriminats si accepten ser membres d'una mesa electoral o, simplement, participar en la votació o acostar-se a un míting com els que ja han estat suspesos per ordre de la policia. És a partir d'aquí, quan es fa el pas, que les policies, no només la Guàrdia Civil sinó totes elles, els Mossos inclosos, tenen ordres de "distingir" entre independentistes i no independentistes. Com ens ensenya el filòsof italià Giorgio Agamben, en l'arrel de "la llei" sempre hi ha el mecanisme d'exclusió-inclusió que delimita l'Estat d'excepció. S'està "fora de la llei", en el territori on la llei queda suspesa, i, a la vegada, inclòs en ella. "No m'obligueu a fer el que no vull fer".
Quan t'envien la Guàrdia Civil a casa, les equidistàncies fan de mal portar, al periodisme, a la política, i a la vida
Aquest dissabte no he sabut trobar a El País ni a cap diari espanyol "seriós" un editorial parlant del “cop de Rajoy” com parlaven fa dues setmanes del “cop de Puigdemont”. Però ja se sap que, en circumstàncies com les actuals, quan t’envien a casa la Guàrdia Civil i el debat es comença a desplaçar del sí o el no a la independència al sí o el no a la democràcia, les equidistàncies fan de mal portar, al periodisme, a la política, i a la vida. En parlem amb una parella d’amics, independentistes. Els he dit que una part del sobiranisme ha subestimat no la capacitat de resposta de l’Estat espanyol, és a dir, de la quarta o cinquena economia de la zona euro, sinó de Rajoy. Rajoy ha creuat les seves (presumptes) línies vermelles i no li fa cap por la foto de la Guàrdia Civil retirant urnes a la portada del New York Times perquè si el referèndum surt endavant, ell i Espanya se’n van a la merda.
A Rajoy no li fa por la foto de la Guàrdia Civil retirant urnes perquè si el referèndum surt endavant, ell i Espanya se'n van a la merda
Quan ens anàvem a acomiadar, enmig del carrer, la meva amiga ha mirat discretament al voltant que ningú ens escoltés i m’ha dit, en veu baixa, “aquesta nit la gent penjarà cartells”. En veu baixa. I se m’ha fet inevitable pensar que hem tornat 40 anys enrere; se m’ha fet inevitable reviure els fantasmes dels temps dels meus pares i els meus avis; d’aquella Espanya que sempre expulsa lluny la meitat d’ella mateixa. Aquella Espanya sinistra com el míting amb què Rajoy ha començat la campanya del no aquest divendres a Barcelona. Com va dir Sartre, estem condemnats a ser lliures. Per això sempre n'hi haurà que s’estimaran més continuar sent esclaus.