“40 años creciendo en democracia”. Aquest és el lema amb què el PP —fundat en primera instància com a AP, Aliança Popular, per aquells “siete magníficos” del franquisme encapçalats per Manuel Fraga Iribarne— celebra ara mateix les seves quatre dècades d’existència. ¿Quatre dècades o quatre segles?, es demanaran alguns. Tant és així, que el lema, i el hashtag amb què els populars s’han autocommemorat a les xarxes socials se’ls ha girat de seguida en contra. Si entren a Twitter no trigaran a topar-se amb memes de tota mena en què es ridiculitza l’aniversari. La gaviota torna al seu ancestre; l'aguilot del règim anterior. Els pitjors fantasmes del passat hi fan acte de presència, entre els quals un Francisco Franco-sorpresa sortint del pastís de celebració, a l'estil conilleta o boy de comiats de solteria. El franquisme del PP no és una llufa. És una genealogia i és una manera de fer. 

El PP (AP-PP) fa 40 anys que existeix, els mateixos que va durar la dictadura, 14 dels quals al govern d’Espanya, en dos períodes: del 1996 al 2004, amb José María Aznar al capdavant, i del 2011 ençà amb Mariano Rajoy. Els dubtes del socialista Pedro Sánchez i l'errat joc de trons de Pablo Iglesias, que van portar el 2016 a la repetició de les eleccions generals davant la impossibilitat de forjar un govern alternatiu, i el posterior cop contra el mateix Sánchez perquè el PSOE facilités la investidura de Rajoy, com així va ser finalment, mantenen els populars al poder. Al PP només l'ha tret de la Moncloa la gran mentida d’Estat ordida per Aznar després dels brutals atemptats gihadistes de l’11 de març del 2004 a Madrid que Rajoy, El País i el Periódico —a més de l'equip mèdic habitual de la caverna mediàtica— intenten penjar ara impúdicament als Mossos després de l'atemptat del 17-A. 

El fet d’haver esdevingut objectivament el partit més corrupte d’Europa occidental —Rajoy és el primer president del Govern espanyol citat a declarar davant l’Audiència Nacional— no ha impedit que als populars continuar governant. El miracle del PP és aquest: fa 40 anys que creix “en” democràcia sense haver crescut com a demòcrata ni haver fet créixer la democràcia ni un pam. La qual cosa evidencia una línia de continuïtat manifesta amb la gran operació de mimetització amb el paisatge “democràtic” que va permetre al franquisme sobreviure’s a ell mateix en les estructures del nou Estat espanyol a la mort del dictador.  Al capdavall, cadascú venim d’on venim i gastem l’ADN que gastem, que no és ben bé el mateix.

Pensava en tot això de l’aniversari del PP “en” democràcia llegint i rellegint la frase més bèstia que li he sentit a un dirigent d’aquest partit en relació amb el procés independentista català. Va ser aquest divendres i la va pronunciar la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, en un acte en motiu dels 40 anys del PP “en” democràcia. La frase és aquesta:

“La fortalesa de les nostres institucions ens porta a dir-los que el dia que firmin [les lleis de desconnexió, la convocatòria del referèndum] hauran firmat directament que surten de la democràcia. I la democràcia actuarà amb totes les seves armes”.

Durant l’època d’Aznar, i amb el desafiament basc com a coartada —l’aliança entre el PNB d'Arzalluz i la Batasuna d’Otegi que va portar a la treva d'ETA de Lizarra—, el PP va convertir en hegemònica la seva versió de l’espanyolitat fins a obtenir-ne gairebé el monopoli. El PP va ser el gran repartidor de carnets d’espanyols “bons” i “dolents”. En l’època de Zapatero —i continuant, si em permeten, amb la plantilla gramsciana— el PP va continuar mantenint aquesta hegemonia, el que li va permetre precipitar sense cap mena d’oposició en una Espanya políticament anestesiada per un creixement econòmic amb els peus de fang dues coses: la liquidació de l’Estatut català del 2006 per part del TC, i, amb ell, l’autocop constitucional mitjançant el qual l’Alt Tribunal, màxim intèrpret i garant de la Constitució, el teòric “àrbitre” del sistema, va quedar sotmès a l’Executiu no ja de torn, sinó directament del PP.

El PP fa 40 anys que creix “en” democràcia sense haver fet créixer la democràcia ni un pam 

Ara, ja en l’etapa de Rajoy, i amb el procés independentista català com a nou “desafiament” a l’statu quo, el PP —amb les facilitats que li proporciona una esquerra espanyola fracturada i inoperant— està en condicions d’arrogar-se un nou paper partint de la seva hegemonia discursiva: el de decidir qui és i qui no és demòcrata. És l’esquema de l’Estat d’excepció, aquell moment previst a la llei en què la llei se suspèn legalment, "legitimat" en el principi democràtic. Així, Puigdemont se situa, segons Soraya, ja no fora de la llei —que també— sinó de la “democràcia”. Atenció. En paral·lel, i en una subtil mutació semàntica, les fins ara "eines" o "mecanismes" de la democràcia espanyola s'han convertit en "armes" contra l'independentisme català. I el partit amb menys estatura democràtica de l’Estat espanyol dicta qui està dins i fora de la democràcia. "El dia que firmin..."

És en aquestes condicions que Rajoy pot acusar Puigdemont d’ordir un “cop d’Estat”. Encara que es tracti d’un “cop d’Estat” anunciat almenys des de l’any 2012 amb manifestacions massives al carrer i "asssajat" amb la consulta “il·legal” del 9-N del 2014, en la qual van participar 2,3 milions de persones; que el "promogui" una majoria parlamentària sobiranista i independentista ratificada en les eleccions perfectament legals del 2012 i el 2015 —i que tornaria a imposar-se si es convoquessin ara nous comicis—; que el 70-80% de la població catalana, segons tots els sondejos, demani un referèndum, i, en definitiva, que sigui un "cop d'estat" condicionat al resultat del referèndum en si mateix, a les urnes en què la ciutadania hauria de validar o no la proposta independentista. Un referèndum que si no se celebra amb normalitat no serà per culpa dels “colpistes” del Palau de la Generalitat, sinó de l’inquilí de la Moncloa, que es nega a pactar-lo i acatar-ne el resultat.

El partit amb menys estatura democràtica de l’Estat espanyol dicta qui està dins i fora de la democràcia

I és en aquestes condicions que Soraya es pot permetre “preparar” amb els magistrats del TC, en funcions de gabinet jurídic de la vicepresidència del Govern espanyol, les vies “legals” per fulminar les lleis de desconnexió —la llei del Referèndum i la llei de Transitorietat— i provar d’aturar l’1 d’octubre. Divisió de poders? El baró de Montesquieu fa molts i molts anys que és mort i enterrat per a la democràcia espanyola. Preparar les vies “legals” i, dins d’elles, no només les jurídiques, sinó també les directament policials. Quina força pública serà l’encarregada de fer complir una eventual suspensió de funcions de la presidenta del Parlament, del president de la Generalitat i de tots i cadascun dels seus consellers si signen dimecres que ve el decret de convocatòria de l’1-O després que el Parlament aprovi la llei del referèndum? El dia que firmin... Està en disposició el govern de Madrid de garantir que els Mossos d’Esquadra l’obeiran, si es dona el cas? O haurà d’enviar la Guàrdia Civil per garantir el compliment de l’incident d’execució "preparat" per Soraya i els magistrats del TC?

Tot plegat converteix en una anècdota que el front antirreferèndum sigui fins i tot capaç de fabricar notes de la CIA i reproduir-les a la portada d’un diari “seriós” amb eteris advertiments d’atemptats a la Rambla després que efectivament, se n’hagi produït un amb 16 víctimes entre els agredits i 8 entre els agressors. Òbviament, es tracta d’estovar els Mossos, no fos cas que en el moment decisiu equivoquin la lleialtat. Uns fan la democràcia i altres hi creixen, “en” ella. Com a la (minvant) democràcia de Soraya.