No m’agrada gaire usar el mot “traïció” perquè manta vegades assenyalar “traïdors” ha servit de coartada primer per a un victimisme modelat en la impotència i la covardia, quan no en l’enveja i l’odi, i després, per donar curs a barbaritats en nom d’una suposada “autenticitat” que, també sovint, i a poc que es rasqui, sol ser més falsa que el duro sevillano, com es deia abans. No obstant això, costa d'evitar el terme “traïció” -també “resignació”- quan penso en les sensacions que, ben aviat, va deixar el PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra, en una part de la gent sense la qual no haguessin arribat a la Moncloa, divendres que ve farà 40 anys. Quant a Catalunya, parlo de votants del PSC-PSOE d’aquella època, moltes persones que van migrar d’Andalusia o Extremadura, però també de molta gent catalanista, de diversos corrents; de les esquerres, dels demòcrates, dels progressistes.

És cert, i seria de miops negar-ho, que la mítica foto dels dos líders socialistes al balcó de l’hotel Palace de Madrid aquella nit electoral, després de la victòria per majoria absolutíssima -202 escons, 10 milions de vots- a les urnes del 28-O amb el lema "Pel canvi", va ser una alenada d’aire fresc en una Espanya que encara feia massa olor de resclosit i podridura en el fons de l’armari. Felipe i Alfonso, els "compañeros", simbolitzaven el canvi, una Espanya nova, un futur possible i de justícia després de la foscor del franquisme. Un patriotisme alternatiu basat en la idea de les oportunitats per a tothom, és a dir, també per a una classe treballadora –“el hijo del obrero, a la universidad”- que ja feia molt temps que, en la seva majoria, havia deixat enrere l’ideal comunista o revolucionari clàssic, triturats per la piconadora de la societat de consum i les revolucions del prodigiosos anys seixanta, els joves, els feminismes, la sexualitat lliure. Allò que el cinema espanyol de la transició va banalitzar -no sempre- com l’era del Destape.

L’oferta del PSOE del 82 era ideal per a aquelles capes de la població, en molt bona part perdedors de la guerra i la dictadura franquista, que veien possibilitats de realitzar els seus somnis a través dels seus fills en una societat nova. Entre l’Espanya del 23-F, la del cop d’estat de Tejero, que va ensorrar la primera mutació liberal del franquisme, la UCD de Súarez i va convertir el refugi de nostàlgics l’AP de Fraga, i el comunisme de Carrillo, presoner de les hipoteques del passat, l’electorat amb sensibilitat d’esquerres o simplement demòcrata o progressista va optar pel PSOE de Felipe. L'advocat sevillà, Isidoro a la clandestinitat, era, a més a més, el més guapo de tots els candidats que es presentaven. Aquell PSOE de Felipe i Guerra va triomfar perquè va convertir en paperetes electorals els somnis de la gent, compte. Paga la pena recordar-ho ara que es parla despectivament de política de les emocions com al segle XIX es parlava del sentimentalisme de les dones per contraposició amb el seny i la raó atribuïdes als homes, i, cínicament, es fica en el mateix sac la independentista revolució dels somriures i els ultres de Vox. Sí, la política també es fa amb els somnis. I és el somni de no tornar enrere el que va aguantar durant molts anys el PSOE de Felipe -“va morir d’èxit”-, que, a més a més, tenia un gran líder i unes  alternatives molt dolentes. No debades, el territori més “pobre” de l’Estat, Andalusia, on el PSOE va sobreviure’s a ell mateix com a partit-sistema; i el més “avançat”, Catalunya, on ha exercit d’alternativa permanent al nacionalisme pujolista i les seves evolucions sobiranista i indepe, van cimentar la longevitat del felipisme. De fet, el felipisme va guanyar la batalla ideològica de la post-transició i encara no l’ha perduda, prou bé que ho sap Pablo Iglesias.

El felipisme va guanyar la batalla ideològica de la post-transició i encara no l’ha perduda, prou bé que ho sap Pablo Iglesias

Tot això té especial mèrit perquè les successives victòries electorals del PSOE després de 1982, i fins al desallotjament de la Moncloa 14 anys després a mans dela llavors nova dreta, el PP de José María Aznar, es van succeir ben aviat sobre un terra calcinat de crítica i decepció. L’Espanya del “Desencanto” va substituir ràpidament en l’imaginari col·lectiu, se’n participés o no de la idea, l’Espanya del “Cambio”. Alguna cosa havia passat i té molt a veure amb les “traïcions” -aquesta paraula que no m’agrada-, amb les renúncies, amb l’abandó de moltes coses que van il·lusionar la gent. A mesura que el PSOE es va confondre amb el sistema, això que ara anomenen “el règim del 78”, la monarquia de Joan Carles i els aparells de l’estat franquista que la democràcia no va jubilar s’hi van trobar cada vegada més còmodes. Els GAL van ser la prova del cotó del patriotisme socialista. I la corrupció, l’adaptació i ampliació del negoci de tota la vida a l’ombra del poder polític. Tant s’havien acostumats “els de sempre” a l’Espanya de Felipe, començant pel rei Joan Carles, que el 1996, el retorn de la dreta al govern amb Aznar, per primera vegada en la democràcia, els va molestar.

I Catalunya? L’octubre del 2016, un PSOE fracturat va fer president el popular Mariano Rajoy. I el setembre del 2017, el PSOE va votar l’aplicació del 155, la intervenció i suspensió de l’autonomia catalana després de la proclamació simbòlica -poseu-hi l’adjectiu que vulgueu- de la independència per la majoria del Parlament. Catalunya, inclosos els socialistes catalans, el PSC i bona part dels seus votants,  també s’han sentit moltes vegades traïts pel PSOE, el “partit germà”. Malgrat això, durant dècades, l’electorat català va repartir els ous entre els cistells de Felipe a les generals i Pujol a les catalanes i moltes coses són encara deutores a la política catalana d’aquest esquema dual.

Molta gent va pensar que el procés serviria també per superar la dependència emocional de l'Espanya del PSOE, que a l'hora de la veritat sempre dona allargs a Catalunya

Quan Junqueras menysté el paper clau del PSC de Salvador Illa per tirar endavant els pressupostos després de la ruptura amb Junts i, a la vegada, facilita la tramitació dels comptes de l’Estat a Sánchez, no fa més que emular el tracte de Pujol al PSC de Raimon Obiols en l’època de l'aliança entre CiU i el PSOE. El pacte de la Diputació de Barcelona entre el PSC i Junts perpetua l’antiga entesa sociovergent que, en la seva quinta essència, deixava la Generalitat en mans dels nacionalistes de CiU i Barcelona i les alcaldies metropolitanes, determinants per configurar la Diputació, en les del PSC.

Gabriel Rufián, el flamant aspirant d’ERC a l’alcaldia de Santa Coloma de Gramenet, nascut el febrer d'aquell any 82, el de la primera victòria del PSOE, és un fill cultural i sociològic tant de l’Espanya de Felipe com de la Catalunya de Pujol i juga amb les seves regles. L’ERC de Junqueras no només vol ser la Convergència de Pujol i el PSC dels Maragall o els Nadal, sinó també el PSOE de Felipe a l’àrea metropolitana. En fi, molta gent a Catalunya va pensar, honestament, que el procés també serviria per superar la dependència emocional d’una Espanya diferent, la que se suposa encarna o ha d’encarnar el PSOE, que, a l’hora de la veritat, ja sigui amb el “apoyaré” de Zapatero o la taula de diàleg de Sánchez, sempre dona allargs a Catalunya. Però no. Vet aquí l’herència catalana de la nit del Palace.