Efectivament, Catalunya és "el problema", no Euskadi. I, darrerament, encara més. Una de les grans diferències entre el nacionalisme basc hegemònic, el del PNB, i el català, singularment des del final del pujolisme i l’arrencada del procés, és que el primer mai s’ha jugat seriosament la cartera per la independència i el segon sí. És el que separa un Iñigo Urkullu d'un Artur Mas malgrat que, a primera vista, semblin compartir moltes coses, començant perquè són “de dretes” -amb tots els matisos que calgui-. Mentre el primer ha rendibilitzat la fi del terrorisme d’ETA -enhorabona- en termes de pax amb la Corona i tot l’statu quo politicoeconòmic espanyol i (més) concert econòmic, el segon ha estat jutjat i inhabilitat i està encausat i arrossega encara l’embargament judicial del pis on viu per la causa persecutòria posterior oberta pel Tribunal de Comptes. Tot, per haver convocat un procés participatiu en el qual es preguntava la ciutadania sobre la relació política entre Catalunya i Espanya, la consulta del 9-N. En certa manera, és també la gran diferència entre un Arnaldo Otegi i un Oriol Junqueras. Mentre el primer era de suposar que, en tant que revolucionari i líder de l’esquerra abertzale acabés algun dia en presó, ningú ho hauria dit -possiblement ni ell mateix- d’un Junqueras, al final, un polític i home d’ordre, a qui l’Estat li ha fet pagar amb escreix, com a la resta de líders de l’1-O, l’aventura independentista del govern de Carles Puigdemont, un altre polític i home d’ordre.

Entre Euskadi i Catalunya -i que no s’ho prengui malament cap patriota basc de bona fe, que n’hi ha, i molts- l’Estat espanyol sempre ha tingut molt clar on és el veritable problema, com ha reconegut ara de manera crua i descarnada, per a molta gent, insultant, el qui va ser biministre de Justícia i Interior amb Felipe González Juan Alberto Belloch. Catalunya era i és el problema per a Espanya, per a l’status quo espanyol. No Euskadi. Efectivament, el terrorisme d’ETA, amb les seves bombes adhesives i trets al clatell, reforçava la legitimitat de “l’Estat de Dret”, mentre que l’independentisme català, amb el somriure als llavis i les urnes a la mà, ha posat al descobert les vergonyes i insuficiències d’aquest “Estat de dret”. Fins al punt de situar-lo sota la lupa de la justícia europea. Per això és més perillós l’independentisme català per a un jacobí com Belloch que el terrorisme etarra. Sens dubte.

El procés, que tantes coses ha desemmascarat, també ha servit per posar punt i final al que durant un temps va ser conegut com la basquitis, el mirall basc del nacionalisme català. A finals dels anys noranta, aquesta tendència es va materialitzar en l’avenç de les tesis sobiranistes a la Convergència de l’última etapa Pujol i de l’independentisme pragmàtic a ERC, primer amb Àngel Colom i després amb Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós; i en paral·lel a la després frustrada treva de Lizarra i l’aliança entre els nacionalisme del PNB i EA de Juan José Ibarretxe -i Xabier Arzalluz- amb l’Euskal Herritarrok d’Otegi -i Josu Ternera-. En aquella època eren els “moderats” bascos els que assajaven una nova frontera en el terreny de l’ampliació democràtica dels drets nacionals i l’autogovern -dret a decidir, pla Ibarretxe-, emparats en la premissa que sense trets, sense ETA, tot era possible (autodeterminació “constitucional” o el que més s’hi assemblés). I, en certa manera, aquesta estratègia va servir per legitimar l’aposta per l’Estatut dels tripartits de Pasqual Maragall i José Montilla (mal) negociat per José Luis Rodríguez Zapatero i Artur Mas i fulminat pel Tribunal Constitucional.

El desenllaç final d’aquells dos processos, el basc, lligat amb l’intent de posar fi a ETA, i el català estatutari, com a nova oferta de (re)encaix de Catalunya amb Espanya, va ser que Euskadi va continuar com sempre, o sigui, ampliant concerts econòmics i excepcions fiscals per la via de donar suport als governs de torn a Madrid, i Catalunya va veure tancades una i altra vegada totes les portes a les quals va continuar trucant amb diferents propostes d'acord (Estatut, pacte fiscal, consulta del 9-N, referèndum de l’1-O). Una i una altra vegada, la única porta oberta per l’Estat a les demandes catalanes ha estat la de la ratera autonòmica del “vuelva usted mañana” i abans de sortir voti’m els pressupostos. És el mecanisme que serveix per reforçar l’autogovern foralista -com a pastanaga i horitzó final possible però inassolible- i, en paral·lel, frenar el català o enviar-lo permanentment a fer cua en un etern "sígalo intentando".

Tot el sistema autonòmic i l’arquitectura profunda de l’Estat espanyol postfranquista en el seu conjunt està construït per neutralitzar el potencial d’estatalitat pròpia, de capacitat d’esdevenir estat, que té Catalunya i falta a Euskadi

Tot el sistema autonòmic i l’arquitectura profunda de l’Estat espanyol postfranquista en el seu conjunt està construït per neutralitzar el potencial d’estatalitat pròpia, de capacitat d’esdevenir estat, que té Catalunya i falta a Euskadi. Un potencial que supera tant l'eix ideològic dreta-esquerra (per això algú com Artur Mas es va embarcar en l’independentisme) com l'identitari català-espanyol (per això algú com José Montilla no va votar el 155 al Senat) A Euskadi encara no hi han arribat del tot, no ens enganyem. En conseqüència, tota desviació catalana del carril definit a la transició porta o a la desnaturalització de lleis plenament constitucionals com el refrendat Estatut del 2006 o, en últim terme, a la suspensió total de l’autonomia, com va succeir arran dels fets d’octubre del 2017.

Però, a la vegada, és tan poca la confiança que té l’Estat espanyol en si mateix que ha convertit la seva configuració territorial en matèria de negociació parlamentària en funció de les necessitats legislatives o pressupostàries del govern de torn, una manera de funcionar única en tot l'entorn occidental. No va ser a canvi del suport a uns pressupostos o a una reforma laboral per part de l’SNP que el premier conservador britànic David Cameron va acceptar el referèndum d’independència d’Escòcia del 2014. Per contra, aquí, ERC, d'acord amb la peculiar lògica del sistema que tot ho autonomitza, es fa il·lusions amb què un suport a la reforma laboral de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz desbloquejarà l’espectral mesa de diàleg sobre el conflicte Catalunya-Espanya. Espanya continua sent una truita d'apariència sòlida però en el fons poc feta. I, fins i tot, crua. Per això, quan els governs espanyols "més progressistes de la història" intueixen que la paella se’ls pot anar de les mans, que la ratera autonòmica amenaça d’atrapar també al gat… demanen l’abstenció de la dreta més corrupta d’Europa.