Si fóssim a la vella república romana, els veterans Xavier Trias i Ernest Maragall, o Xavier Trias i Jaume Collboni, bé podrien compartir el consolat per governar la ciutat de Barcelona després de les properes eleccions municipals. Els cònsols eren dos magistrats elegits per a un any de mandat i havien de ser forçosament dos. Els corresponia la direcció de l’estat i de l’exèrcit en campanya i ostentaven imperium, és a dir, poder executiu. També eren epònims, donaven nom a l’any. Amb l’imperi, a partir del gran August, van anar perdent atribucions i es van convertir en figures simbòliques, meres peces decoratives en la litúrgia del poder romà.  

Xavier Trias i Ernest Maragall, Ernest Maragall i Xavier Trias. L’un, l’últim alcalde de la Barcelona pre Colau (2011-2015); l’altre, cervell i maquinista de l’ajuntament que dirigia el seu germà, Pasqual, l’enyorat alcalde olímpic (1982-1997). Trias i Maragall, tots dos membres, a més, de diferents governs que es reunien al palau de l’altra banda de la plaça Sant Jaume, la Generalitat. I, com els primers cònsols romans, dos patricis barcelonins, d'extracció social semblant, dos fills de la mateixa burgesia, demòcrata, catalanista i progressista, i, per això o malgrat això, militants de tota la vida a CiU i el PSC, les dues grans forces rivals de la Catalunya de després de Franco. L’un, Trias, aspirant a recuperar la vara ara com a candidat d’ell mateix més que de Junts per Catalunya, entestat a ressuscitar una política i un temps i potser un partit, Convergència, que ja no existeix. L’altre, Maragall, pilot de luxe, per bé que hagi perdut gas, en un altre partit, ERC, que mai no havia estat el seu. A Trias (76) i a Maragall (80) se’ls assenyala perquè són dos iaios —i ho escric amb respecte— però els cònsols de l’antiga Roma havien de tenir almenys 42 anys per ser elegibles, edat a la qual era gairebé un miracle arribar en aquell temps i en aquell lloc. Que Trias i Maragall optin de nou a l’alcaldia en la senectut —el primer, amb força possibilitats de guanyar-la— en realitat fa envellir gairebé tota la resta de candidats i candidates.

En el fons, és tan sociovergent una aliança Trias-Maragall, Maragall-Trias per governar Barcelona, com un tiquet Trias-Collboni o Collboni-Trias. Però no ho és, en canvi, un acord Trias-ERC i sí que ho és un pacte Trias-PSC

Tant a Trias com a Maragall els fa una certa nosa el partit que els acompanya malgrat que el necessiten. En el fons, és tan sociovergent una aliança Trias-Maragall, Maragall-Trias per governar Barcelona, com un tiquet Trias-Collboni o Collboni-Trias. Però no ho és, en canvi, un acord Trias-ERC i sí que ho és un pacte Trias-PSC. Vet aquí l’altra opció de consolat, l’acord entre l’exalcalde de CiU i l’alcaldable socialista i, en termes de plausibilitat, segurament el més factible. En el ball dels pactes que tant sí com no s’obrirà després de les eleccions municipals del 28 de maig passat només es poden descartar, ara com ara, dos escenaris: un govern amb Colau a l’alcaldia, per tercera vegada, ara amb el suport de Trias o una entesa a dos Maragall-Collboni o Collboni-Maragall. En les últimes hores, Maragall ha descartat fer alcaldessa Colau, qui, amb l’ajuda del xenòfob Valls i de Collboni, li va pispar l’alcaldia que va guanyar en vot popular el 2019. En això, Maragall coincideix, tot i que fa una mica tard, amb Trias, però no crec que els dos diguin el mateix encara que ho sembli. Potser sí que Maragall no investirà Colau, però està per veure que no la investeixi el seu partit de la mateixa manera que va ser el seu partit, ERC, qui va decidir votar els pressupostos de l’alcaldessa que Maragall no volia votar i dels quals encara abjura, diu, sense despentinar-se, perquè no s’han aplicat bé.

Trias és ara com ara el millor situat a les enquestes tot i que els últims trackings d’altres partits m’asseguren que han detectat que recula i que Colau es recupera i ja l’ha enxampat. Com que no som a la República romana, el pronòstic de servidor és que serà Colau o serà Trias i, per tant, l’única possibilitat real que tenen Collboni i Maragall d’assolir l’alcaldia és desplaçar el candidat de Junts com a primera alternativa a l’alcaldessa. Trias, que juga amb les cartes sobre la taula, ja ha avançat que si ell no queda per davant, votarà qualsevol dels altres dos aspirants, Collboni o Maragall. A Barcelona, les eleccions són una mena de doble volta en una sola votació, i d’aquí segurament la seva complexitat: òbviament, es tracta d’un plebiscit sobre Colau (Colau sí, Colau no) però l’alternativa depèn d’una elecció paral·lela amb dos/tres aspirants: Trias —el millor col·locat—, Collboni i, en últim terme, Maragall.

A Barcelona hi haurà una mena de doble volta en una sola votació: un plebiscit sobre Colau i una elecció paral·lela de l'alternativa entre dos/tres aspirants

Els qui en certa manera ens considerem encara ciutadans de la vella Roma —civis romanus sum—, tant a Occident com a Orient, pensem que Barcelona necessita dos cònsols perquè, davant els reptes que venen, no n’hi haurà prou amb un sol alcaldable ni per rellevar Colau ni per revifar l’orgull ferit de la capital del petit i dissortat imperi català. La ciutadania té dret a saber amb qui es jugarà el seu benestar els propers anys. El doble consolat, la coalcaldia o alcaldia compartida pot ser una bona opció per una Barcelona faltada d’un terreny neutral on reinventar-se a partir de refer consensos i imaginar nous futurs. Encara que els vots vagin a una sola papereta, el millor tiquet guanyarà a Barcelona el 28-M i, a la vegada, serà la millor garantia per allunyar de l’escenari acords tramposos, temptacions inconfessables i martingales de despatx de dubtós profit per al comú, o sigui, la ciutadania, i nul·la exemplaritat democràtica.