En l’estat de guerra o naturalesa, on impera el tots contra tots, els uns contra els altres, res no és injust, per més injust que pugui semblar. Vet aquí una de les grans paradoxes que ens planteja Hobbes, el gran teòric del caràcter absolut de la sobirania. La guerra és conseqüència de l’estat d’excepció, en el qual, per definició, tota llei o normativa legal queda en suspens (també el respecte als “sagrats” drets humans); i és només el sobirà qui pot imposar-lo i aixecar-lo. El 7 d’octubre passat, el primer ministre israelià, Benyamin Netanyahu, va declarar Israel “en guerra” després de l’atac sense precedents perpetrat per paramilitars i milícies civils de l’organització fonamentalista Hamàs des dels seus quarters generals a Gaza. Aquesta guerra declarada per Israel, doncs, no la va començar Israel i no és segur que encara que el “sobirà”, Netanyahu, pugui aixecar l’estat d’excepció i suspendre els bombardejos, sigui realment possible parar-la. 

El desig, per descomptat raonable, que Israel, el “fort” d’aquesta història en la qual mai es mira qui envolta per tots costats el minúscul Estat israelià des del 1948, eviti la invasió final de Gaza i aturi l’escalada bèl·lica pot ser un sagnant brindis al sol per més humanitari que sembli. Tret que, com semblen proposar alguns, el paper d’Israel a la història s’hagi de limitar a posar l’altra galta com a condemna pel seu pecat original d’existir. Això fa que alguns considerin “de justícia” els morts israelians a mans de Hamàs i “d’injustícia”, i víctimes de “genocidi” els palestins, paraigües sota el qual aixopluguen hipòcritament els fonamentalistes islamistes que van encendre la metxa i als quals la causa palestina els importa un rave. És justament a l’inrevés del que es feia quan ETA actuava aquí, amb la lloable intenció d’evitar la criminalització dels conjunt dels bascos nacionalistes per part del nacionalisme espanyol. Si llavors es va fer un esforç (no a tot arreu) per separar la condició de “bascos” de la de “terroristes d'ETA”, en el cas de la guerra de Gaza es fa tot el contrari. El relat falsament progressista imposa arreu la màxima que tots són “palestins” (els dèbils i bons, massacrats per Israel) incloent-hi els terroristes de Hamàs. Uns "lluitadors" que només haurien comès el “pecat” de matar israelians en exercici del dret dels palestins a una “legítima defensa” davant "l’estat sionista genocida". Estirant l’argument, els 6 milions de jueus exterminats pels nazis haurien estat, al capdavall, una colla de “burgesos” mesells incapaços de rebel·lar-se contra els seus botxins.

Cadascú es confon i (auto)enganya com vol però la diarrea mental que té una part de l’esquerra catalana i espanyola, ja no dic sobre el conflicte Israel-Palestina, sinó sobre la seva derivada islamofeixista, Hamàs, és de psicòleg (gelstàltic)

Palestí bo-jueu dolent; una vegada més, l'esquerra antibinària recorre al binarisme més matusser per justificar-se. Israel es va retirar el 2005 de la Franja de Gaza, ocupada a Egipte durant la guerra dels Sis Dies (1967). El 2006, Hamàs, que proposa la constitució d’un estat islàmic a tota l’antiga Palestina britànica i la desaparició de l’Estat d’Israel, va guanyar clamorosament les eleccions a Gaza. El mateix any, Hamàs va segrestar un recluta israelià que cinc anys i molts coets i radis aeris de resposta israeliana il·legítima després va ser alliberat a canvi de 1.000 palestins empresonats. El 2007, després d’una breu guerra civil, Hamàs va fer fora de Gaza els palestins de l’ANP, ara dirigida per Mahmud Abbas, hereu de Iàssir Aràfat, amb seu a Cisjordània -l’altre territori palestí-. Hamàs va assumir així el control total de la Franja, on ningú no ha tornat a convocar eleccions mai més: ni l’ANP (expulsada) ni la pròpia Hamàs. Els enfrontaments fronterers creuats Hamàs-Israel han estat una constant des de llavors sense que aquí, a Catalunya, mai haguem vist “l’esquerra”, ni la radical ni la funcionarial que s’expressa a ‘X’ (abans Twitter), convocar una manifestació per la pau entre israelians i palestins i sí, en canvi, marxes multitudinàries contra els “genocides” israelians, com la de dissabte passat a Barcelona.

Cadascú es confon i (auto)enganya com vol, però la diarrea mental que té una part de l’esquerra catalana i espanyola, ja no dic sobre el conflicte Israel-Palestina, sinó sobre la seva derivada islamofeixista encarnada en Hamàs, és de psicòleg (gelstàltic -psicologia de la forma-). En la confusió que provoquen les guerres, en l’estat d’excepció on tot queda en suspens, també el temps i la història, és fàcil que els papers de les víctimes i els botxins s’intercanviïn. Li va passar a  Bruno, fill de l’oficial d’un camp d’extermini nazi i amic dels nens jueus internats, en la memorable novel·la de John Boyne, El noi del pijama de ratlles, que va acabar -per error- al forn crematori. El noi del pijama de ratlles va aparèixer el matí de dissabte passat en l’assenyalament d’un hotel de Barcelona propietat d’un magnat jueu per part de la nostra alegre i combativa “esquerra propalestina”. Ui! Perdó per la confusió. No era a Barcelona, no era de dia, i no era el 21 d’octubre del 2023 abans de la manifestació de la tarda contra el "genocidi" a Gaza. Era Berlín en la Kristallnacht, (Nit dels vidres trencats), el 9-10 de novembre de 1938, el pogrom “espontani” més gran mai conegut, el cim de segles d'antisemitisme popular europeu. Barcelona, amb l'horror i la vergonya.